EL PERFIL DEL PSICOONCÒLEG

Presentació

Ens plau de presentar, en aquesta darrera publicació de la col·lecció Materials del COPC, el resultat del treball d'un grup d'expertes de vàlua reconeguda, adscrites a la Secció de Psicologia Clínica i de la Salut d'aquest col·legi.

Ens trobem davant d'un material rigorós, sintètic i alhora força ambiciós.

Celebrem l'esforç fet per estructurar una proposta que, guiada especialment per un model teòric d'intervenció amb clares referències als diferents enfocaments i avalada per clínics i acadèmics reconeguts, aporta a un camp del saber sobre psicologia i salut unes idees interessants per mantenir obert el debat en la praxi.
Considerem el document com una opció valenta per un camp d'actuació que ja gaudeix d'una gran acceptació en les xarxes sociosanitàries i també en els dominis hospitalaris i de l'atenció primària, malgrat la escassa, nul·la o precària implantació laboral en el sistema de la sanitat pública.

Pensem que la consolidació d'aquest perfil ben aviat serà un fet general gràcies als professionals i a les professionals que hi esmercen, actualment i des de ja fa molts anys, grans dosis d'entusiasme.

També confiem que l'experimentació, el debat constructiu i la contrastació, aplicats d’acord amb una posició ètica indiscutible, permetran de completar i actualitzar aquesta feina en benefici de la professió i especialment de les persones afectades pels diferents tipus de càncer. 


La Junta de Govern

2. Introducció

Les causes de mort, al llarg del segle xx, van canviar, de manera que les malalties agudes (grip, pneumònia, tuberculosi...) van ser substituïdes per les malalties cròniques (malalties coronàries i cerebrovasculars, càncer, entre d’altres). Aquest canvi de les malalties causants de la mort als països desenvolupats n’ha provocat un altre en el model mèdic a l’hora d’entendre i tractar la malaltia, per la qual cosa s’ha passat del model biomèdic al model biopsicosocial. Aquest postula que els estats de salut i malaltia són el resultat de la interacció de factors biològics, psicològics i socials. Des d’aquesta perspectiva teòrica, neix la psicologia de la salut com a part de la psicologia que s’ocupa de la promoció i el manteniment de la salut, la prevenció i el tractament de la malaltia, i la identificació de les variables causants de la salut i la malaltia o que hi estan relacionades. 

El càncer és un dels problemes de salut prioritaris a Catalunya, perquè constitueix una de les principals causes de mort entre la població catalana (Pla de salut de Catalunya, 2001-2004). 

Rebre un diagnòstic de càncer i portar a terme un tractament per superar aquesta malaltia suposa afrontar tota una sèrie de situacions estressants que en nombroses ocasions poden aclaparar el pacient i la seva família. Diferents estudis han establert que entre un 30% i un 50 % de les persones que pateixen un càncer presenten alguna alteració psicològica que ha de ser tractada. La depressió i l’ansietat són els trastorns més freqüents i molts cops no són atesos.

Hi ha estudis que donen suport a la idea que els aspectes psicosocials són vitals en l’origen i l’evolució de la malaltia. Per tant, és fonamental d’establir una xarxa d’atenció psicològica amb l’objectiu de cobrir les necessitats de cada pacient oncològic, augmentar-li la qualitat de vida i preveure possibles complicacions biopsicosocials. Amb aquest esperit va néixer la psicooncologia.

Per establir una definició de psicooncologia, podem dir que es tracta d’un terme compost per psico, del grec psykhé, que significa «ànima» o «activitat mental»; onco, del grec ógkos, que significa «tumor», i logia, del grec lógos, que significa «tractat». És l’especialitat de la psicologia que fonamentalment atén i tracta els pacients afectats de càncer i llurs famílies. Estudia les relacions entre les variables psicosocials i l’inici i la progressió de la malaltia cancerosa.

La psicooncologia, entesa tal com l’hem definida, és considerada una especialitat en altres països. A Catalunya n’hi ha una tradició clínica, i a partir de l’abril de 1984, amb les Jornades de Psicooncologia, organitzades per l’Asociación Española contra el Cáncer i celebrades a Barcelona, es va fer el primer pas per constituir-la com a especialitat. Des de llavors, se n’han fet uns quants cursos. Malgrat tot, a Catalunya no hi ha un reconeixement oficial de la psicooncologia com a especialitat; per tant, no es disposa, actualment, d’una acreditació oficial que pugui avalar el professional en actiu.

La figura del psicooncòleg és un fet constatat al nostre territori. D’acord amb aquesta realitat, el Grup de Treball de Psicooncologia, que pertany a la Secció de Psicologia Clínica i de la Salut del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya, presenta el perfil del psicooncòleg per tal de definir quins són els coneixements i la formació que garanteixen un exercici professional de qualitat, així com les funcions de l’exercici i els marcs d’actuació del psicooncòleg.


3. Objectius d’aquest document

El present document té com a objectiu general:

1. Establir els criteris professionals d’intervenció i de formació que ha de complir el psicòleg expert en psicologia oncològica: el psicooncòleg.

Els objectius específics són:

1. Descriure la psicooncologia com a especialitat en l’àmbit de la psicologia.


2. Descriure el perfil professional del psicooncòleg especificant-ne les funcions i concretant els àmbits i els moments d’actuació:

• Definir la formació bàsica i específica del psicooncòleg.
• Definir la funció i els objectius de la seva actuació.
• Establir a quina població es dirigeix la seva intervenció.
• Definir els àmbits i els moments d’actuació.
• Definir els components bàsics dels diferents models terapèutics en psicooncologia. 



4. La formació del psicooncòleg

A causa de la gran varietat de disciplines que constitueixen la formació i la línia d’actuació dels psicòlegs, és òbvia la necessitat d’establir uns requisits que determinin el perfil acadèmic dels professionals especialitzats en l’àmbit de la psicooncologia.

La formació prèvia en psicologia aporta als professionals els coneixements necessaris en aquesta disciplina. És imprescindible una formació específica en psicopatologia, psicodiagnòstic i psicoteràpia. És necessari que el psicooncòleg tingui uns coneixements bàsics en oncologia. Per tant, la seva formació requereix la llicenciatura en psicologia, uns coneixements extensos en psicologia clínica, una preparació en oncologia i experiència en psicooncologia.

La base teòrica es combina amb una pràctica clínica a fi de proporcionar les habilitats necessàries per fer l’avaluació, el diagnòstic i el tractament adients per al malalt oncològic.

Tots els psicooncòlegs han de rebre una formació contínua per tal d’ampliar els coneixements i la competència en psicooncologia. 

Formació del psicooncòleg:

1. Llicenciatura en psicologia
2. Perfil curricular orientat cap a la psicologia clínica i de la salut
3. Formació teòrica específica en psicooncologia
4. Pràctica clínica paral·lela a la formació teòrica
5. Formació continua


5. Funcions del psicooncòleg

Les funcions principals del psicòleg expert en psicooncologia són l’avaluació, la intervenció terapèutica, l’assessorament, la recerca i la docència. 

5.1. Funcions d’avaluació

El psicooncòleg ha d’identificar pacients oncològics o familiars d’aquests que puguin patir alteracions psicològiques. Com que moltes vegades aquestes no arriben al llindar de la psicopatologia, cal que el psicooncòleg sigui un expert a detectar trastorns reactius a la malaltia o al tractament que puguin fer del pacient o dels familiars candidats al suport psicològic. Aquesta avaluació es pot fer en totes les fases de la malaltia, fins i tot en les fases prèvies, com ara les campanyes de detecció precoç, en les quals sovint s’observa una alta incidència de reaccions d’angoixa que poden obstaculitzar la participació d’un subjecte. El psicooncòleg també ha de detectar el risc o l’existència d’un trastorn psicopatològic en un pacient. Per a aquesta avaluació, cal que el psicòleg expert en psicooncologia apliqui les tècniques de psicodiagnòstic tenint en compte la importància de l’estat físic del malalt i els efectes de la malaltia oncològica i dels tractaments corresponents, perquè poden influir en el resultat de l’avaluació psicològica.

5.2. Funcions d’intervenció terapèutica

5.2.1.El psicooncòleg ha d’intervenir en els casos en què el pacient ho requereixi.
Aquesta intervenció té la finalitat de donar suport al pacient en l’afrontament de la malaltia i en el seu tractament en les diferents fases i de potenciar-li la qualitat de vida durant tot el procés mòrbid.

Cal incloure entre aquestes funcions, a més, l’atenció als familiars, que pot ser en qualsevol moment de la malaltia i es pot adreçar a ells mateixos com a candidats a patir problemes psicològics i també com a elements de suport del malalt oncològic.

5.2.2. Altres funcions del psicooncòleg 
a) Facilitar recursos i eines als professionals sanitaris per millorar la relació amb els malalts.
b) Donar suport emocional a l’equip per prevenir les alteracions psicològiques derivades de l’atenció al malalt oncològic (síndrome de burn out).

5.3. Funcions d’assessorament
El psicòleg expert en psicooncologia assessora professionals de la salut quant als aspectes emocionals, psicològics i de personalitat del malalt i de la seva família. Aquest assessorament pot ser com a membre de l’equip oncològic o bé com a persona aliena a aquest equip. En ambdós casos 
informa el personal del resultat de la seva avaluació o intervenció. Aquesta informació pot ser verbal o escrita.

5.4. Funcions de recerca
El psicooncòleg ha de fer recerca en les diferents àrees dels aspectes psicològics i de qualitat de vida del malalt de càncer.

5.5. Funcions de docència
El psicooncòleg pot exercir la docència en cursos de formació adreçats a: 
• Psicòlegs.
• Professionals de la salut.
• La població general (educació sanitària pública).


6. Subjectes sobre els quals intervé el psicooncòleg

El psicooncòleg, durant les diferents etapes evolutives (des de nens fins a persones d’edat avançada), pot atendre pacients de càncer i llurs famílies. El cicle vital en què s’instaura el càncer també determina el tipus d’intervenció.

Durant la infantesa i l’adolescència es produeixen canvis que marquen el desenvolupament físic i psicosocial del nen. La informació, la comunicació, la percepció de la malaltia i el concepte de mort són variables que es modifiquen en funció del moment evolutiu en què es troba el nen i en funció del tipus de càncer. En aquestes etapes la malaltia afecta els àmbits personal, familiar, escolar i social.

En l’edat adulta es defineixen els rols personals i s’estabilitzen estructures familiars i laborals. L’adaptació a la malaltia és condicionada pels factors de gènere, edat, nivell cultural i econòmic, recursos personals i història prèvia. En aquesta etapa la malaltia provoca una confrontació amb la mort i una desestabilització de les estructures familiars i professionals, i afecta la qualitat de vida.

Durant la tercera edat es produeixen pèrdues de rols, una disminució de l’autonomia, problemes de salut i una pèrdua de companys. La malaltia augmenta la dependència física, provoca una confrontació amb la idea de la mort i pèrdues importants per a la persona (canvi de domicili, cures personals...). En aquesta etapa, la qualitat de vida pot ser afectada per unes 
complicacions físiques més grans i, de vegades, pels escassos recursos personals, familiars i socioeconòmics.


7. Àmbits d’intervenció del psicooncòleg

7.1. Moments d’intervenció psicològica durant la malaltia
Els problemes psicològics que han d’afrontar els malalts oncològics poden ser de diversa mena: des de problemes emocionals lligats al fet d’haver de viure amb el càncer i motivats per tot el que suposen la malaltia i la simptomatologia associada als efectes secundaris del tractament fins a problemes causats pel trencament del ritme quotidià que l’evolució de la malaltia provoca. Cal tenir en compte que, depenent del tipus de càncer, la simptomatologia associada o els efectes adversos als tractaments que cal seguir poden provocar problemes diferents d’adaptació a la nova situació que probablement requeriran una intervenció psicològica concreta per al pacient i per a la seva família.

Les persones més pròximes al pacient poden tenir problemes importants d’adaptació al càncer (por de perdre la persona estimada, problemes de comunicació, incertesa sobre com s’han de comportar amb el malalt, entre d’altres), cosa que els pot angoixar més en lloc de ser un recurs per afrontar millor la situació de la malaltia.

L’assistència psicològica de pacients de càncer i dels seus familiars està indicada en els diferents moments de l’evolució de la malaltia. Cadascuna de les fases es caracteritza per uns estressors específics, de manera que les estratègies que s’han d’utilitzar poden variar. Els objectius d’intervenció en cada fase són generals i cal donar un tractament personalitzat en funció de la situació personal i del tipus de càncer que es pateixi.

Les diferents fases de la malaltia són:
1 Fase de diagnòstic 
2 Fase de tractament
3 Fase d’interval lliure de la malaltia
4 Fase de supervivència
5 Fase de recidiva
6 Fase final de la vida

1. Fase de diagnòstic

L’impacte psicològic d’un diagnòstic de càncer és intens pel fet que genera incertesa sobre aspectes centrals de la vida del pacient i de la seva família. Davant la comunicació del diagnòstic de càncer, són molt comunes les reaccions d’ira, negació, culpa, desesperació...; per tant, pot ser necessari el suport al malalt o la seva família quan manifesten reaccions emocionals. 

En aquest moment, el psicooncòleg pot facilitar que el pacient i la seva família s’adaptin correctament a la malaltia. Es considera que una persona hi està ben adaptada quan és capaç d’integrar les demandes canviants tant personals com de l’entorn i manté unes relacions interpersonals de qualitat. En aquest procés el pacient potser tindrà reaccions emocionals patològiques que caldrà diferenciar de les adaptatives i, en cas que sigui necessari, tractar.

Per facilitar l’adaptació a la malaltia, es treballen els objectius següents:
• Facilitar la percepció de control sobre la malaltia.
• Donar suport emocional al malalt i a la seva família.
• Detectar les necessitats emocionals, psicològiques, socials i espirituals del pacient i de la seva família per ajudar-los a sortir-se’n. 

2. Fase de tractament

Els tractaments mèdics emprats en la lluita contra el càncer sovint provoquen efectes secundaris que comprometen la qualitat de vida del pacient. Poden ser tan agressius que poden provocar que el pacient els vulgui abandonar. Això fa que tots els tractaments contra el càncer requereixin suport psicològic. Abans de la cirurgia, el psicooncòleg pot intervenir per reduir l’ansietat prèvia a l’operació, així com davant l’angoixa que pot provocar la incertesa deguda als resultats de les analítiques que formen el diagnòstic d’extensió, el malestar físic i els canvis corporals. En la quimioteràpia, el pacient pot necessitar suport psicològic en particular, encara que és menys freqüent, en els vòmits o les nàusees anticipatoris i també en possibles ingressos a l’hospital. Durant la radioteràpia, hi pot haver casos de fòbia als aparells emprats i al fet d’haver d’acudir molt sovint a l’hospital. En tractaments hormonals el psicooncòleg ha d’intervenir en les disfuncions sexuals secundàries i en els problemes que provoquin els canvis en la imatge corporal, entre d’altres. En tots aquests casos el psicooncòleg pot actuar fomentant l’adhesió al tractament. 

La intervenció psicològica en aquesta fase té els objectius següents: 
• Facilitar l’adaptació a la malaltia durant el procés de tractament biomèdic (incidint en els punts esmentats anteriorment).
• Fomentar els estils actius d’afrontament.
• Facilitar l’adhesió terapèutica als tractaments mèdics.
• Pal·liar els efectes secundaris negatius associats a algunes terapèutiques.

3. Fase d’interval lliure de la malaltia

Un cop finalitzats els tractaments terapèutics, comencen els controls per tal de comprovar que no hi ha signes de malaltia. En cada control els nivells d’angoixa es poden disparar davant l’amenaça de tornar a patir càncer i es poden produir símptomes anticipatoris en les revisions. En aquests moments, el suport psicològic ofert per un equip multidisciplinari pot ajudar el pacient a endurar les preocupacions que pugui tenir. En la fase d’interval lliure poden aparèixer preguntes i dubtes sobre la possibilitat de recidiva.

D’altra banda, el psicòleg, si cal, ha de donar estratègies al subjecte sobre la reincorporació a la vida quotidiana. Amb relació a això, ha de detectar les àrees més afectades, ajudar a afrontar la por de la repetició de la malaltia i promoure de fer plans i activitats.

Els objectius terapèutics en aquest moment són:
• Emprar adequadament la informació.
• Facilitar l’expressió de la por i les preocupacions del pacient i de la seva família.
• Donar eines per controlar qualsevol alteració emocional (angoixa o depressió) i facilitar el retorn del pacient a les activitats quotidianes.

4. Fase de supervivència

En el camp de l’oncologia, cada vegada pren més rellevància el concepte de supervivent del càncer, adaptat de l’anglès cancer survivor. Un cop superats els primers anys de seguiment del malalt, se li dóna l’alta, però moltes dificultats relacionades directament o indirecta amb la neoplàsia maligna poden continuar causant dificultats psicològiques i socials.

L’increment del nombre de curacions ha fet aparèixer aquest grup, que, per les seves seqüeles emocionals, laborals, de relació i d’altres menes, també pot necessitar suport psicològic. La intervenció psicològica, en aquest cas, consisteix a ajudar el pacient en la seva incorporació a la vida quotidiana.

Els objectius terapèutics en aquest moment són:
• Facilitar l’adaptació a les seqüeles físiques, psicològiques i socials que hagi pogut provocar la malaltia.
• Facilitar la reincorporació a les activitats i el fet de tornar a practicar les aficions importants per al pacient.

5. Fase de recidiva

L’impacte psicològic que suposa una recaiguda pot ser més intens que el del diagnòstic. En aquests moments els estats d’ansietat i de depressió són força comuns. El psicòleg ha de donar suport en casos de recidiva o de metàstasi de la malaltia, atès l’increment de quadres depressius que es detecten en aquesta situació.

Els objectius que s’han d’assolir són:
• Facilitar la prevenció i el tractament d’estats depressius.
• Facilitar l’adaptació al nou estat de malaltia.

6. Fase final

En aquesta fase el tractament és pal·liatiu. Poden aparèixer reaccions emocionals molt intenses (negació, ràbia, depressió, agressivitat, aïllament, por de la mort...) tant en el malalt com en la seva família. En aquests casos el psicooncòleg pot oferir suport emocional i estratègies d’afrontament. 

Els objectius en aquest moment són:
• Col·laborar en el control de símptomes físics (dolor, nàusees, dificultats respiratòries, entre d’altres.)
• Detectar i tractar dificultats psicosocials que el pacient i la seva família poden presentar (angoixa, depressió, problemes de comunicació amb la família, entre d’altres).
• Detectar i tractar necessitats espirituals.
• Acompanyar el pacient en el procés de morir i la seva família en l’elaboració del dol per tal de prevenir el dol traumàtic.

7.2. El suport a l’equip sanitari 

Les actuacions del psicooncòleg en un equip sanitari són dues:

1. Facilitar recursos i eines als professionals sanitaris per millorar la relació amb els malalts. Els professionals sanitaris sovint tenen la difícil tasca de comunicar males notícies i de treballar en situacions en què hi ha molta càrrega emocional. Per fer-ho satisfactòriament, cal dominar molt bé el procés d’informar, de respondre preguntes difícils i de detectar les preocupacions del malalt, és a dir, és necessari l’ús de tècniques de counselling. El psicooncòleg té un paper d’assessorament en aquesta tasca i ha d’ajudar l’equip a desenvolupar les habilitats esmentades de counselling.

2. Donar suport emocional a l’equip. Les situacions difícils viscudes amb els pacients i llurs famílies suposen un desgast emocional que cal saber tractar per tal que no afecti l’atenció que es dóna (síndrome de burn out). 

7.3. Espais d’intervenció

Els espais d’intervenció són dos: l’àmbit hospitalari i l’ambulatori.

• L’àmbit hospitalari implica una atenció psicològica al pacient mentre estigui ingressat en una clínica o un hospital.

• L’àmbit ambulatori inclou des dels centres 
d’assistència primària (CAP) o les àrees 
bàsiques de salut (ABS) fins a la consulta privada del psicooncòleg o el domicili del pacient.

• Consultes externes de psicooncologia.


8. Models terapèutics

L’objectiu fonamental de les diferents intervencions psicològiques és que el pacient oncològic mantingui una bona qualitat de vida, la qual cosa implica el control d’alteracions emocionals d’ansietat i de depressió i el fet que la seva vida social, laboral, familiar i de parella en resulti com menys afectada millor.

Per aconseguir aquest objectiu, es disposa d’uns quants models terapèutics fonamentats en diferents bases teòriques i tipus de suport:

El suport emocional

El suport emocional afavoreix l’adaptació al càncer a través de l’expressió de les preocupacions, les molèsties i els sentiments negatius que ocasiona la malaltia. Contribueix a restablir l’autoestima, reduir els nivells de malestar emocional i millorar les relacions interpersonals.

Les teràpies que proporcionen suport emocional es poden aplicar en grup o individualment:

• Els grups acostumen a ser dirigits per un psicooncòleg i convé que siguin homogenis quant a la localització del càncer, i la fase i l’estadi de la malaltia. En el grup s’intenta de crear un ambient d’acceptació en què es discuteixen qüestions relacionades amb la malaltia i el tractament, es comparteixen experiències i es fomenten altres fonts de suport social i familiar. La durada i la periodicitat de les sessions, el nombre de membres i la quantitat de sessions són variables. Fins i tot trobem grups oberts en què no hi ha establerts una quantitat de sessions o un nombre concret de subjectes, els quals es van incorporant al grup o el van abandonant en funció de les seves necessitats.

• Individualment es pretén el mateix que en grup, però la persona que dóna suport és únicament el terapeuta, que fomenta l’expressió d’idees i preocupacions en un ambient d’acceptació a fi de fer augmentar en el pacient el coneixement de les seves emocions i la capacitat per acceptar-les, controlar-les o canviar-les. 

Si bé tota intervenció psicològica en oncologia proporciona, en general, suport emocional, hi ha intervencions que consideren el suport emocional un objectiu prioritari.

La teràpia d’entrenament en afrontament cognitivoconductual

La teràpia d’entrenament en afrontament cognitivoconductual és una intervenció que afavoreix l’adaptació al càncer i al seu tractament. Aquest entrenament inclou l’aprenentatge i la pràctica d’estratègies d’afrontament. Acostuma a ser un programa de tractament que combina tècniques diferents, com ara la relaxació muscular, l’autohipnosi, la meditació, el biofeedback, la visualització, la dessensibilització sistemàtica, la reestructuració cognitiva o la solució de problemes, entre d’altres.

Aquesta teràpia d’entrenament en afrontament de la malaltia es pot fer en grups o individualment.

Les característiques d’aquests grups són similars a les dels grups de suport emocional quant a l’homogeneïtat de la localització, la fase i l’estadi de la malaltia, però acostumen a ser una mica més estrictes pel que fa al nombre de subjectes i de sessions. El grup també proporciona suport social, raó per la qual pot estar indicat en aquelles situacions en què el suport social del malalt sigui limitat.

D’altra banda, la teràpia individual permet al terapeuta de centrar-se en les qüestions i els aspectes específics que més preocupin el pacient o li interessin i personalitzar el programa d’entrenament en tècniques o estratègies d’afrontament.

La teràpia psicodinàmica

La teràpia psicodinàmica està orientada a comprendre els conflictes emocionals del món intern del pacient. L’objectiu és ampliar el coneixement de la realitat interior emocional i de les pautes de funcionament psíquic. Amb el canvi intern es fa possible arribar a una capacitat més gran per modificar en les coses precises la realitat externa.

En el pacient oncològic, l’enfocament psicodinàmic té per finalitat escoltar el pacient i ajudar-lo a expressar i comprendre les seves reaccions, les seves dificultats, la contenció i la gestió de la crisi davant del càncer, així com elaborar el que suposa la malaltia com a situació de pèrdua i d’adaptació als canvis biopsicosocials i espirituals que comporta.

Basat en la relació d’ajuda, el mètode psicodinàmic ha de ser flexible i ha d’interpretar els símptomes d’una manera adaptada als canvis que la malaltia mateixa i el seu tractament comporten, símptomes majoritàriament originats per l’estrès de tenir un diagnòstic de càncer.

El psicooncòleg s’ha de centrar en la qualitat de vida i considerar els aspectes contratransferencials per acompanyar el pacient, com també considerar la continuïtat del tractament si la malaltia es presenta en la fase de recidiva o progressa, i sempre des d’una posició de neutralitat.

Hi ha diferents models teòrics: psicologia del Jo, relacions objectuals, psicologia del self..., que emfatitzaran defenses, mecanismes de coping, pèrdues objectuals, l’amenaça de la integritat del self i la necessitat d’un abordatge empàtic, entre d’altres.

El model psicodinàmic ofereix, també, una perspectiva en la relació metge-pacient que pot ser útil per comprendre i resoldre conflictes.

L’abordatge en grups es basa en el benefici de l’observació dels altres com a situació experiencial, especialment en pacients que presentin símptomes relacionats amb les dificultats interpersonals.

La teràpia familiar sistèmica

El model de la teràpia familiar sistèmica es planteja la família com a sistema, és a dir, un conjunt de persones interrelacionades en una estructura determinada per una sèrie de normes (moltes d’implícites) que regeixen el funcionament, l’equilibri i l’evolució de la família.

L’aparició d’una malaltia com el càncer provoca una gran tensió en el nucli familiar i n’afecta tots els membres, perquè tota l’estructura familiar ha de canviar per tal d’adaptar-se a la nova situació.

El paper del psicooncòleg amb una formació sistèmica és ajudar el pacient i tots els membres de la família a adaptar-se a la malaltia d’una manera funcional. La teràpia familiar sistèmica ha de tenir presents, entre d’altres, els objectius següents:

• La redistribució de rols: a causa de la malaltia, el pacient pot tenir dificultats per continuar el desenvolupament dels seus rols durant un quant temps o indefinidament. Aquests rols han de ser redistribuïts en la família i la teràpia familiar sistèmica els pot ajudar a adonar-se de les dificultats que això comporta i a solucionar-les d’una manera útil per a tots.

• La flexibilització de les estructures familiars: algunes famílies tenen unes normes de funcionament i de relació que els asseguren la cohesió però que, davant dels canvis, els impedeixen de reaccionar amb conductes noves, més adaptatives a les situacions que planteja la malaltia. El psicooncòleg amb una formació sistèmica treballa sobre l’estructura familiar i n’ajuda els membres a flexibilitzar-la sense perdre la identitat familiar.

• La reformulació de normes de funcionament intern: les normes de funcionament familiar són pròpies de cada família i moltes tenen un caràcter implícit. En situacions de tensió, algunes han de canviar per fer possible que la família mantingui els recursos de cura i protecció. El professional ajuda a reconèixer aquestes normes per tal que puguin canviar.

• El treball de la comunicació: un dels processos més essencials en les famílies és el que afecta la comunicació (pel que fa tant a la informació com a les emocions). La teràpia familiar sistèmica posa molta atenció en el treball de la comunicació familiar en aquests dos aspectes.

Hi pot haver altres models terapèutics psicològics, però en aquest document hem esmentat els més estesos.

D’altra banda, hi ha unes altres teràpies que poden ser un complement de les anteriors, com ara les teràpies específiques de control del dolor; la teràpia de parella, encaminada a tractar conflictes de comunicació; la teràpia sexològica, que té en compte els trastorns sexuals que poden aparèixer en el decurs de la malaltia...

Finalment, en aquest apartat també cal mencionar la teràpia psicofarmacològica, que de vegades és necessària.


9. Bibliografia consultada

Baider, L.; Wellisch, D. (1998). Curriculum. International Psycho Oncology Society.
Bayés, R. (1991). Psicología Oncológica. 2a edició. Barcelona: Martínez Roca.
Bayés, R. (1999). “La psicooncología en España”. Medicina Clínica, 113, 273-277.
Bottomley, A.; Jones, L. (1997). “Social support and the cancer patient-A need for clarity”. European Journal of Cancer Care, 6, 72-77.
Brennan, J. (2001). “Adjustment to cancer coping or personal transition?”. Psycho-Oncology, 10, 1-18.
Buckman, R. (1998). Com donar males notícies per a professionals de la salut. Vic: Eumo Editorial.
Burton, M.; Watson, M. (1998). Counseling people with cancer. West Sussex: Wiley and Sons, Ltd.
Casassas, O. et al. (1990). Diccionari enciclopèdic de medicina. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. 
Cirera, E.; Rojo, J. E. (1997). Interconsulta psiquiátrica. Barcelona: Biblio stm.
Cunningham, A. J.(2000). “Adjuvant psychological therapy for cancer patients: Putting it on the same footing as as adjunctive medical therapies”. Psycho-Oncology, 9, 367-371.
Die-Trill, M. (2000). Aspectos psicológicos en cuidados paliativos. Madrid: Ades ediciones. 
Die-Trill, M.; Holland, J. (1995). “A model curriculum for training in psycho-oncology”. Psycho-oncology, 4, 169-182. 
Espasa, R.; Bayés, R.; Casamitjana, M.; Macia, F.; Collet, I.; Castells, X.; Ferrer, F. (2001). “Estudio de las variables asociadas a un programa de cribaje de cáncer de mama. Relevancia de las variables psicosociales”. Oncología, 24, (8), 403-411.
Estapé, J.; Palombo, H.; Hernàndez, E.; Daniels, M.; Estapé, T.; Grau, J. J.; Viñolas, N.; Mañé, J. M. (1992). “Cancer disclosure in a Spanish hospital”. Annals of Oncology, 3, 451-454.
Estapé, T. (1995). “Psicología en Oncología” (editorial). Neoplasia, 12, (6).
Fawzy, F. I. (1999). “Psychological interventions for patients with cancer: What works and what doesn’t”. European Journal of Cancer, 31 (11), 1559-1564. 
Ferrero, J. (1993). El afrontamiento de un diagnóstico de cáncer. Valencia: Pomolibro editorial.
Folkman, S.; Greer, S. (2000). “Promoting psychological well-being in the face of serious illness: When theory, research and practice inform each other”. Psycho-Oncology, 9, 11-19.
Gil, F. (2000). Manual de Psico-oncología. Madrid: Nova Sidonia Oncologia. 
Gómez, X. i col. (1996). Cuidados paliativos en oncología. Barcelona: JIMS. 
Holland, J. C. (1992). “Psycho-Oncology: Overview, obstacles and opportunities”, Psycho-Oncology, 1, 1-13.
Holland, J. C. (1999). PsychoOncology. Nova York: Oxford University Press.
Moorey, S.; Greer, S.; Bliss, J. M.; Law, M. (1998). “A comparision of Adjuvant Psychological Therapy and supportive counselling in patients with cancer”. Psycho-Oncology, 3, 218-228.
Pla director d’oncologia a Catalunya 2001-2004. Generalitat de Catalunya. Departament de Sanitat i Seguretat Social. 
Taylor, S. (1995). Health Psychology. Los Angeles: McGrawHill Inc.
Watson, M.; Havilland, J. S.; Greer, S.; Davidson, J.; Biss, J. M. (1999). “Influence of psychological response on survival in breast cancer: a population-based cohort study”. The Lancet, 354, 1331-1336.


Autores

Milagros Bárez Villoria, col·legiada núm. 7186
Rebecca Espasa Valera, col·legiada núm. 9985
Tania Estapé Madinabeitia, col·legiada núm. 5241

Núria Gondón Espinasa, col·legiada núm. 347
Cristina Martín Rico, col·legiada núm. 9558


Persones que han avalat aquest document

PILAR ARRANZ
Psicòloga adjunta 
Servei d’Hematologia
Hospital La Paz
Madrid

LEA BAIDER
Directora del Departament de Psicooncologia
Sharett Institute of Clinical Oncology
Hadassah University Hospital
Jerusalem

PILAR BARRETO
Professora titular
Departament de Personalitat, Avaluació i Tractaments Psicològics
Facultat de Psicologia
Universitat de València
València

RAMON BAYÉS
Professor emèrit
Facultat de Psicologia
Universitat Autònoma de Barcelona
Bellaterra, Barcelona

MARIA DIE
Coordinadora
Unitat de Psicooncologia
Hospital General Gregorio Marañón
Madrid

MANEL DIONÍS
Psicòleg
Unitat de Cures Pal·liatives
Hospital de la Santa Creu
Vic

JORDI ESTAPÉ
Catedràtic de medicina-oncologia
Facultat de Medicina
Universitat de Barcelona
Barcelona

JOSEP M. FARRÉ
Cap de Servei
Servei de Medicina Psicosomàtica
Institut Universitari Dexeus
Barcelona

FRANCISCO L. GIL
Coordinador
Unitat de Psicooncologia
Institut Català d’Oncologia
L’Hospitalet de Llobregat, Barcelona

GINÉS LLORCA
Catedràtic de psiquiatria
Facultat de Medicina
Universitat de Salamanca
Salamanca

PILAR O’KELLY
Presidenta
Societat Espanyola d’Infermeria Oncològica

I també el Grup de Treball de Psicooncologia, que pertany a la Secció d’Oncologia de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Barcelona.


Les autores agraeixen a les psicòlogues Cristina Bierge i Imma Díaz la seva col·laboració.