XIIIè Concurs literari d'articles periodístics de divulgació de la psicologia

Aquest escrit és un esbós de la feina feta durant deu mesos com a acompanyant terapèutica d’una noia de vint-i-un anys, l’Íngrid.

El conjunt de problemes que té és conegut com 
a trastorn límit de la personalitat.

Per a qui desconeix aquesta malaltia, les conductes que s’hi donen són 
“malvistes, desagradables, incomprensibles, capritxoses i molestes”. Lluny d’aquesta visió, he viscut el seu patiment, susceptible de ser comprès. 

El fet d’estar força hores amb l’Íngrid ha permès d’entreteixir una relació beneficiosa amb resultats positius i gaudir d’un aprenentatge en el diàleg entre la teoria i l’aquí i l’ara.

Ni la relació ni aquesta feina no són realitzables des de la consulta, i acceptar-ho així implica un gran esforç de tothom, tant pel cost com per les eines o la metodologia i per les dificultats que comporta.

Sense esdevenir una fórmula màgica, mostrar una actitud comprensible i atenta envers la seva indigestió, la contenció i el fet de desxifrar el que viu a cada moment des de dins i amb el que l’envolta, l’Íngrid ha anat convertint allò que se li feia insuportable en tolerable i ens ha permès d’acabar aquesta feina, principalment metabolitzadora.

Des de la tolerància s’ha donat el canvi en la seva responsabilitat amb un setting que suposa força desgast, el qual, però, és a la frontera del que és possible.

M’agradaria d’obrir una porta d’esperança a circumstàncies que com aquesta esdevenen un malson per a qui les pateix i per a qui hi conviu.

Les dificultats que destacaria són les que presento tot seguit, les quals entenc com les deu passes que hem seguit per anar tancant vivències i arribar a obrir portes. Aquestes dificultats són: el diagnòstic; els canvis imprevisibles de l’Íngrid; les dificultats per establir-hi relacions; les maneres com l’Íngrid busca una estimulació; la seva por i la seva angoixa; les recaigudes; la seva buidor; la seva malenconia; les interpretacions que fa del que li succeeix i la manera com es viu al seu costat.

S’esperava que amb la meva feina l’Íngrid no consumiria substàncies per tal de poder entrar en una teràpia de grup, i penso que hem aconseguit molt més que això.

Avui, al cap d’un any, sento amb satisfacció la nostra feina i la puc escriure.

L’Íngrid és capaç de continuar els seus estudis i de tenir una nova feina, però el més important és que se sent viva.
Arribar a un diagnòstic?

La polisimptomatologia és un fet que dificulta el diagnòstic.

Quan els vaig conèixer, els seus pares em van comentar:

“Estem molt desesperats. Hem visitat tants metges, psicòlegs i centres que ja no sabem què fer”, em va dir la mare. “Als quinze anys va passar de ser una nena afectuosa i introvertida a una altra que ni la coneixíem. Tot va ser culpa meva, va fer un intercanvi i es devia sentir molt sola. Allà va començar a fer el ximple amb el menjar… Va començar a faltar a l’escola i va conèixer gent que es drogava… Va marxar de casa… Després la vam dur a un centre de desintoxicació perquè consumia heroïna, pastilles..., però hi requeia quan sortia; vam dur-la a altres centres però no l’hi volien, i des d’aleshores ens han donat un munt de diagnòstics: bulímia, anorèxia, atacs histèrics, conductes suïcides… Estem desesperançats... Com pot ser, això? No vol ni veure’m; no sé què li he fet; és esquerpa, desagradable...; contesta, sempre s’enfada...”.

Camaleònica en els estats d’ànim i en l’aspecte

En el moment de conèixer-la, vaig pensar: “Una estrella de rock!”. Vestia tota negra, portava unes sandàlies de taló, i duia les ungles dels peus pintades, els cabells per la cara, unes ulleres de sol dels anys cinquanta i un munt de braçalets. Fumava una cigarreta darrere l’altra; la veu era ronca. Dia rere dia vaig viure com es transformava en un espai curt de temps. Avui: elegant, maquillada, els cabells recollits sofisticadament, amb la mirada ben alta; els dies com aquest ens menjàvem el món. Demà: la roba tacada i vella, les botes de cuir i la mirada clavada a terra; aleshores res no li anava de cara. El seu aspecte en l’avui i el demà va esdevenir un pronòstic de la tarda que passaríem juntes.

La manca d’emocions anava seguida d’excessos emocionals desbordants, de manera que arribava a extrems oposats: de l’amor i l’admiració a l’odi i la decepció.

Sovint, els dies que s’empolainava em reservava una llista de tot el que havíem de fer, com si el temps s’acabés, no podíem esperar un segon! Les gambades que feia pel carrer eren llarguíssimes, no hi havia qui la seguís! “No sé si donarem l’abast”, li deia.

Els dies que es deixava anar, la trobava dormint o estirada sense forces ni ganes per aixecar-se; “déjame dormir más“, em deia amb tristesa. Em quedava tota la tarda al seu costat, acompanyant-la, mentre dormia.

“Estoy siempre entre dos mundos, el bueno y el malo, y así estoy… hecha polvo”, deia.

Per a mi, aquests dies es feien molt llargs. Al principi creia que perdíem el temps, després vaig pensar que aquell temps el descansava, també era terapèutic.

Quan estava a gust i tranquil·la, la veu se li transformava en la d’un nadó, com un termòstat dels seus estats d’ànim. Quan patia ansietat, parlava en l’argot dels gitanos, com quan vivia fora de casa. Tot plegat, un estira-i-arronsa en una corda fluixa. 

La relació… allò que sembla impossible. Viu realment amenaçada per l’abandó i l’ambivalència 

Tenia una gran dificultat per mantenir els compromisos. Enfront de la dependència que creava amb la gent amb qui convivia, la imatge que l’Íngrid volia donar era de fortalesa, d’independència i autosuficiència.

Confonia l’amistat amb la complicitat, sovint em sentia manipulada. 

“He vuelto a meterme, te lo cuento porque eres mi amiga, pero no se lo digas a mis padres.”

Les relacions li suposaven un gran patiment. Volia estar sola però s’empipava quan la gent no era a prop seu: “No sé qué haría yo sin ti”, i al cap d’una estona: “¿No crees que empieza a sobrar ya el tema acompañante?”

El fet de no suportar d’estar sola es manifestava a través de l’alcohol, el menjar, les drogues... La tensió se li feia dolorosa. En resultava l’aparició de conductes actuades per fugir 
d’aquest buit i així anestesiar-se. Tenia el desig d’experimentar emocions genuïnes però no sabia suportar-les: “Me he acostado con Pepe i ahora me siento sucia y fatal; no sé por qué lo he hecho”.

Vol formar part d’un grup, però li molesta tot el que hi té a veure, i bombardega els membres del grup amb la seva por i la seva angoixa, cosa que genera una competició. Per això ha estat difícil integrar-se en un grup terapèutic. A l’escola on estudia els explica que s’ha drogat de debò i que això de fumar “un porro” és una ximpleria. A partir d’aquest moment li fan el buit.

A l’hora de menjar no suportava d’estar asseguda a la taula amb la família, i si hi era, seia amb el cap baix sense badar boca, menjava poc i seguidament es tancava a la seva habitació.

Quan l’Íngrid s’enfadava, el to de veu se li tornava exigent i no podia escoltar res; de sobte es desencadenaven un munt d’escenes, les paraules es convertien en una amenaça i a partir d’aquí venien les empentes i els crits… Quan no hi trobava sortida, corria pel passadís i es tancava a la seva habitació amb un cop de porta; romania una bona estona amb la mirada fixa i plena 
d’odi tot fumant una cigarreta darrere l’altra. Li comentav que semblava que es debatia entre la vida i la mort, i que això la feia patir. Es feia el silenci, durant una bona estona, i, finalment, esclatava en sanglots i es deixava caure en un plor desconsolat com si li haguessin pres la joguina més estimada. Al cap d’una estona, en veu baixa explicava: “¡Cómo he podido montar este número!; se me va la olla, me he pasado, qué vergüenza... Creo que voy a disculparme, ¿te quedas a comer una pizza?”.

Buscant maneres de tenir sentiments

L’Íngrid inhibia les respostes emocionals negatives, especialment les associades amb el dolor i la pèrdua.

“Mi abuelo era un gran hombre. Cuando se murió me supo mal pero no lo pude sentir, me quedé muda.” La mare: ”Era qui estava més unida a ell i en canvi va fer com si no passés res”.

“Mi abuela está enferma en una silla de ruedas i cada día está peor. Mi madre dice que se va apagando, pero no puedo sentir tristeza.”

Li comentava que no és que no en sentís, sinó que estava ocupada en un altre patiment i em deia: “Anda, pues es verdad, no lo había pensado”.

Una tarda vam entrar en un Pans and Company i va demanar a un grup de joves si tenien un “dos per un”. “Ja torna a parlar amb aquell argot tan característic!”, vaig pensar. “No me mires así!, ya sé que tenemos dinero para pagarlo pero me recuerda viejos tiempos y me apetece así”, em va dir. Es va acostar a la barra i va ensenyar un bitllet a la cambrera, mentre aquesta li preparava els entrepans i el cafè; la va distreure dient-li: “Tómate un cafelito, te va a sentar bien, te veo muy cansada…”; mentrestant, s’havia tornat a guardar el bitllet. Va 
seure al meu costat i m’ho va explicar la mar de contenta: havia trobat una altra manera de “col·locar-se”. No calien píndoles, s’havia creat el seu món a part! 

Altres vegades aconseguia aquest estat sense dormir durant uns quants dies; es quedava escrivint i fumant a l’habitació i aconseguia transportar-se lluny.

“Estuve un tiempo trapicheando, robábamos comida y la cambiábamos por papelas, mil pelas cada una, aquello sí que me hacía sentir viva.”
Angoixa i por

L’Íngrid vivia una insatisfacció i una frustració permanents. Els llistons que es plantejava eren alts, i quan els aconseguia perdien valor; immediatament en buscava d’altres. 

La manera com reaccionava davant d’aquesta càrrega era important perquè ho vivia com un perill d’aniquilació; les reaccions podien aparèixer d’una manera brutal i poc canalitzable amb símptomes somàtics com ara taquicàrdia i atacs d’angoixa. Durant els tres primers mesos vam aconseguir de fer esport d’una manera continuada: “Me da mucha pereza, pero cuando salimos me siento mucho mejor”.

Dues passes endavant i una enrere 

Un dia em va trucar: “Me he ido de la escuela, estoy en casa y no sabía a quién llamar, me tiembla todo, ya no puedo más, necesito meterme… No te lo imaginas… No sé qué me està pasando”.

Mirava de contenir l’angoixa dient-li que trobava important que ho volgués compartir amb els qui la podien ajudar. Mentre em parlava vaig sentir la seva mare a l’altre costat del telèfon que li demanava què passava. Vaig quedar en silenci. Era una situació delicada. L’Íngrid feia un pas important demanant ajuda; per l’altre costat, però, els seus pares em donaven un vot de confiança.

Aquella mateixa tarda m’explicava: “Si firmo unos papeles, unos coleguitas me pagan mucho dinero; es para la venta de un piso, luego se cambia de nombre, y aquí no pasa nada; el dinero es para una amiga que está enganchada y así podrá hacer la terapia de grupo conmigo, siempre hemos hecho trabajillos juntas, cuando una pegaba el tirón nos repartíamos lo que sacábamos”. Li vaig demanar si es tractava de l’amiga amb qui s’enfadava freqüentment. Es va quedar en silenci:“Sí, siempre estamos compitiendo y si conoce a mi terapeuta, intentará ligárselo,¡claro!””.

Tot plegat, una gran confusió. Semblava una resistència a continuar la teràpia; ja feia dies que no hi volia anar, havia discutit amb els terapeutes perquè li havien proposat passar a fer una teràpia de grup.

Havia començat moltes teràpies i les cremava. Quedaven poques portes on pogués trucar i trobar un professional que la volgués atendre. Durant el procés, una resposta força colpidora, per a mi, va ser: “No hi ha res a fer amb aquests pacients. Estàs perdent el temps. Un cas greu com aquest i tants d’altres estan desnonats...” No m’ho podia creure. Que descoratjador!

L’Íngrid se’m va quedar mirant amb cara de pocs amics, i això no va acabar aquí: “Me voy de casa, me prostituiré, estoy harta y en lo que a ti respecta se ha acabado por hoy tu trabajo”; amb un cop de porta: “Me voy a dormir, date por despedida”. Va dormir quatre hores i em va trucar: “No recuerdo muy bien lo que ha pasado, pero sé que se me ha ido la olla y he perdido el control. Sentía unas ganas de pegar a mi madre… Lo siento”.

Quan l’Íngrid estava a punt d’aconseguir una fita, com ara finalitzar uns estudis, sentia por i una gran inseguretat en ella mateixa.
Manquaven dos dies per al seu aniversari i mostrava menys angoixa que en l’època en què la vaig conèixer; els pares estaven contents i pensàvem en una nova etapa. Feien plans per 
a ella: que fes un curs pont per poder anar a la universitat. El psiquiatre li va parlar de reduir la medicació i va sortir molt enfadada de la consulta; arran d’aixó. estava cada cop més distant. Es comprometia amb un munt de gent al mateix temps i es començava a atabalar; es tallava els cabells, estava una hora sencera maquillant-se, i em parlava de fer de representant en una casa de cosmètica. La tarda del seu aniversari m’explicava: “Me siento presionada, todos me dicen lo bien que estoy… No se imaginan lo que me corre por dentro. Esta mañana, me he peleado con una de la clase y me ha dicho que soy una mentirosa, y que no hago otra cosa que montar el número, que yo no me drogo ni nada, que lo digo para llamar la atención”.

L’endemà, va sortir abans de l’escola i es va trobar amb algú que li va passar uns tranquil·litzants que es va anar prenent de dos en dos. Quan vaig arribar a casa seva a la tarda, estava profundament adormida i tenia la boca negra. Vaig trobar a l’armari una ampolla de vi quasi buida.

Altres vegades la ràbia, la ira, l’angoixa es confonien i anaven creixent com una bola de neu fins que en un moment donat esclataven, anant bé, en un plor.

L’Íngrid s’enamorava fàcilment; una de les vegades en què va creure que no era corresposta es va prendre tot d’una els tranquil·litzants de la seva medicació que s’havia anat guardant per no adormir-se quan feia de cangur dels seus nebots, i així sentir-los si ploraven. No li van fer efecte immediatament i en va agafar més de l’armari dels seus pares. Vaig pensar que tot s’havia acabat aquí, tant d’esforç i de sobte semblava que tota la feina se l’ha endut el vent... va decidir tirar el barret al foc.

Moments com aquests es fan entendre la magnitud del patiment i del desgast dels pares i ens fan plantejar un gran interrogant: per què aleshores que tot semblava que millorava?

Quan va poder tornar a parlar, ens mirava dient: “No sé, no sé por qué lo he hecho”; més tard, ja serena, ens va dir: “Ya sé por qué: porque estoy enferma, porque si, por un lado, me doy cuenta de que me hago daño y, por otra lado, lo hago, es que tenéis a una hija enferma”.

Quan vaig sentir les seves paraules, en què reconeixia la seva malaltia, vaig dir-me: “Això ha estat una passa endavant!”

Impossibilitat d’omplir el seu buit 

L’Íngrid constantment demanava; mai no en tenia prou, eren tantes les seves necessitats! “Quines són prioritàries?, on hi ha els límits?”, em preguntava.

Consumir era una de les coses que més li agradaven: quan menjava era devorant; quan fumava era cremant; quan es trobava amb algun amic, jugava a seduir, fins que l’altre es quedava embadalit o desapareixia i aleshores ella sentia menyspreada; quan comprava s’ho gastava tot; quan anàvem a la biblioteca s’enduia sis llibres de manera que exhauria el préstec, i aleshores em demanava la meva targeta per tal de treure’n més.
“¡Mamá, dame dinero para tabaco!” era la frase del dia. Prenia un cafè rere l’altre.

Tenia relacions sexuals de manera compulsiva, fins i tot amb algú que havia conegut al carrer. Després em deia tota trista: “No sé cómo lo he podido hacer”.

Pidolava afecte per tot arreu i no veia el que tenia.

Durant força temps va dur un parell de mòbils a sobre, en depenia profundament. Si no rebia una trucada corria al telèfon i podia estar-s’hi enganxada una bona estona.

Episodis depressius

“Me pasa al revés de la gente. Cuando están enfadados no duermen; en cambio yo hago al contrario, me paso el día durmiendo cuando estoy mal.”

Es passava tres quartes parts del dia dormint; no podia ser als vint-i-un anys. El seu pare em deia que eren les medecines, però quan a l’Íngrid li demanava si tenia son, em responia que així les hores li passaven més ràpides.

L’ordre a la seva habitació era correlatiu amb el seu estat d’ànim; quan estava contenta fregava la perfecció, quan estava trista i sense forces, tot es barrejava, la roba, les tasses de cafè, la música, les pintures... En aquells moments optava per tancar-se a l’habitació i es quedava sobre el llit fumant. “Cuando me encierro en la habitación, me imagino un montón de cosas que se suceden y no las puedo parar, es como si soñara despierta.”
“Me siento como un ratón encerrado 
i aislado, sin poder ver a mis amigos… i todavía tengo ganas de meterme, ¿sabes?” “Com es pot trobar a faltar tot allò tan dur que va viure?”, em demanava.

Ideació paranoide

Interpretava molts successos com un atac contra ella.

Un dia al matí m’explicava:“En clase esas niñatas de mierda me ponen de los nervios, me han robado la calculadora…, claro que yo ayer cogí una que alguien se lo habría dejado. No se enteran de nada y cuando pregunto a la profe se rien de mí”.

El mateix dia a la tarda:“Mis padres me estan quitando la vida y no me dejan disfrutar de mi juventud”; li vaig comentar que els seus pares tenien por de perdre-la en el món de les drogues, la prostitució, la delinqüència, perquè ella ja sabia que és molt difícil de tornar d’allà. Volia controlar i atacar els altres davant la por que no fos a la inversa.

Al vespre, referint-se al porter: “Ése sí que la ha cogido conmigo, me controla y a la mínima, claro, me pesca fumando en el ascensor”. En acabar el dia, tot donant-me uns copets a l’esquena i mirant el rellotge: “Bueno, !mi psicóloga ya se puede ir pa casita!”.

La transferència

Durant aquest temps, jo també m’he sentit sovint en la confusió, atrapada i confosa.
Quan es donava una recaiguda, 
em sentia com en una batedora enmig d’una turbulència d’angoixes que bombardejaven tot el que havíem construït. “Espero que en quedarà alguna cosa”, em deia. Quan estava contenta, em sentia transportada a un estat eufòric i quan tot era negre, semblava que no hi hagués escapatòria, l’esforç que havíem de fer es veia triplicat.

Es movia en un anar i venir constant d’estats d’ànim que semblaven capritxosament canviants. En la transferència sentia com si alguna cosa greu s’hagués d’esdevenir, i després apareixien la incertesa i el dolor psíquic amb els meus dubtes referents a la manera com m’hi podia atansar. En aquells moments se sentia desbordada i feia un munt de coses alhora, exigint atenció, d’una banda, i rebutjant-ne, de l’altra, com si res no li anés a mida.

Obrir portes

Em proposava diàriament mostrar-li alguna virtut que li pertanyia enfront de tanta destrucció.
Si hi havia res que l’activava eren els desafiaments. Sabia que de petita havia practicat l’atletisme; així és que li vaig dir: “¿Serías capaz de venir a correr conmigo cada mañana?”. “Estás loca, fumo dos paquetes diarios...” L’endemà a les vuit del matí, però, vam començar a córrer per la platja. Es prenia les coses com un repte i quan enfilava seguia amb perseverança. Al cap de cinc dies, em va dir: “Me das ventaja para que no me desanime”; d’això, però, res: jo no la podia seguir. Li vaig trobar una capacitat i entre totes dues la vam potenciar. Va ser molt reconfortant!
També havia observat que quan es posava a endreçar, ningú no ho feia millor: l’habitació semblava una vitrina. Això, però, succeïa un cop cada molts mesos. Així és que li vaig preguntar si em deixava que l’ajudés a fer-ho, perquè, a més, tampoc no estava acostumada que algú li demanés alguna cosa. Es donava per segur que no ho faria, així és que tampoc no comptaven amb ella.

Va estar com una cerimònia; vaig entrar a l’habitació i li anava fent notar cada una de les coses que tenia al davant; ella me n’explicava la procedència: “Esto me lo ha regalado mi hermana; esto, mi abuela…”. A poc a poc va anar col·locant les coses al lloc que trobava més convenient i al cap d’una bona estona hi havia les piles fetes, l’una al costat de l’altra, les cintes de música apilades per temes i…així. L’habitació va esdevenir el seu espai.

“Lo siento” era la frase més repetida al llarg del dia quan li queia el cafè al passadís o la cendra de la cigarreta, perquè eren freqüents els copets amb alguna porta que topava amb ella…

Vaig creure que això la feia sentir força insegura, per la qual cosa de broma li deia que la gravetat sempre li jugava males passades perquè no eren gaire amigues. Rèiem i això va anar minvant fins que ella i la gravetat “van fer les paus”.

Durant el procés vaig observar que les recaigudes en la droga mai no eren de la mateixa magnitud, ni tampoc tan freqüents, encara que al principi, per la família, representaven un fort sentiment de desesperança, i això al mateix temps em va permetre de pensar en la possibilitat que algun dia ella es responsabilitzaria de les seves dificultats sense necessitat de cercar sempre un culpable.

D’altra banda, les recaigudes no es repetien d’una manera circular, sinó en forma d’espiral: una passa endavant i mitja enrere. Sempre es donaven davant un gran patiment poc evident per a nosaltres; m’hi podia apropar solament amb l’empatia.

En aquells moments ella podia prendre contacte amb els seus sentiments i reconèixer les seves dificultats, i la família podia entendre, més enllà del coneixement, què suposava aquest trastorn.

De fet, en aquells moments era conscient de la meva feina, no solament de contenció sinó també d’intentar apropar dos mons, molt vinculats i molt distanciats alhora.

M’agradaria de destacar especialment el seu sentit de l’humor. “Ya no me preocupa mi futuro, montaré una escuela de borderlincitos.”

En un altre moment mentre llegia em confessava amb ironia tot rient:”¡Qué bueno!, me siento identificada con la protagonista..., pero al revés: hablo mucho y escucho poco, no soporto las críticas...”.

Així com la tolerància, inexistent al principi, es va anar desenvolupant de mica en mica, també la seva empatia va esdevenir creixent en els moments en què el grau d’angoixa minvava.
“¿Te has fijado que mis padres están más viejos?” “Sí, parecen cansados”, li deia; i aleshores li assenyalava tot dient que havia estat capaç de veure-hi. Ella, sorpresa, em deia: “Venga, Bego, no me hagas la pelota; precisamente siempre me han dicho que no veo más allà de mi nariz”. “Pues a mí me parece que no ves sólo en los momentos en que todo se te nubla”, li responia.

La possibilitat de reforçar una capacitat com aquesta, minvada en l’Íngrid però encara present, era molt gratificant per a totes dues. A ella li alimentava la confiança en ella mateixa i el creixement; a mi, l’esperança d’una feina que avançava lentament, però certament i constructivament.

L’Íngrid té una gran sensibilitat artística, creativa i interpersonal, i arriba a copsar les emocions dels altres d’una manera ràpida i precisa. Quan jo arribava cansada a casa seva, de seguida ho notava: “Ya veo, hoy no has tenido un buen día” o altres vegades: “Vaya fiesta este fin de semana, ¿eh?”.

Llegia a Bécquer, Kafka, Nietzsche… i escrivia sovint plasmant els seus sentiments d’una manera molt plàstica a través de personatges imaginaris.

Si al principi expressava sospites, cap al final del procés ja les acompanyava de disculpes o bromes que mostraven una Íngrid més sana. Això va ser possible treballant cada una de les situacions que ella vivia com a atacs, esmicolant-les, buscant-hi una lectura diferent.

Ha estat en aquests instants que juntes hem sentit que alguna cosa s’ordenava dins seu. De tant en tant anem a fer un cafetó..., amb un 2x1, és clar!

Begonya Sarrias i Hoyos