Tòpics ètics relacionats amb la peritació psicològica
Grup de Treball de Psicologia Forense de la Comissió de Psicologia Jurídica
amb la col·laboració de la Comissió de Deontologia.

Estructurar i fer avançar línies i acords de tòpics ètics relacionats amb la peritació psicològica, és tot un repte en la nostra societat, ja que cada professió cal que respecti els seus codis deontològics d’actuació davant d’un sistema multidisciplinari.

Cal fer rellevants els criteris com són el del psicòleg com a testimoni, el del psicòleg com a perit, la relació de la peritació psicològica amb la pràctica clínico-professional, i d’altres aspectes com per exemple els aspectes tècnics de la peritació psicològica, que inclouen tot allò del qual es pot aportar informació, en algunes situacions concretes, aixi com les omissions i les seves repercussions.

En aquest monogràfic es presenta un apropament a la realitat quotidiana que envolta el psicòleg en aquest terreny. També hi queden esmentats els clixés implicats en la relació amb el client el qual sol·licita una peritació i amb altres professionals i s’informa directament sobre les línies a seguir quan estem treballant en l’àmbit de la peritació psicològica.
Cal encoratjar les iniciatives i la tasca constant d’aquest grup que assoleix i vehiculitza criteris i aspectes que proporcionen al psicòleg una aproximació pràctica més eficient i correcta en l’àmbit jurídic de la nostra professió.

La Junta de Govern

A.- INTRODUCCIÓ

Una de les primeres tasques que tota organització professional s’imposa és l’elaboració i redacció d’un codi deontològic. S’entén com a tal la relació de normes morals d’una professió enteses des de la perspectiva dels deures del professional, és a dir, dels actes que s’han de fer i els que no s’han de fer (Wadeley i Blasco, 1995). Els codis deontològics professionals es nodreixen de moltes fonts: dels costums i l’experiència acumulada a la pràctica per molts professionals, de la tradició i, naturalment, d’altres codis de conducta similars o d’un tipus més general. Existeix un ordre escalat piramidal en els principis, preceptes i obligacions ètiques, de manera que els principis d’ordre general obliguen sempre i marquen el punt de referència als principis particulars. Això significa que abans d’abordar qüestions relacionades amb l’ètica en la psicologia forense, el psicòleg ha de conèixer i saber que està vinculat als preceptes i obligacions generals propis de la seva condició humana, de la bioètica, de les ciències de la salut i del seu propi codi deontològic.

Així doncs, un psicòleg estarà obligat abans que res pel codi ètic propi de la seva condició humana. A pesar de ser altament genèric, en algunes ocasions li servirà com a punt de referència davant situacions professionals no reglamentades èticament o la reglamentació de les quals desconegui. En essència, és allò que denominem "actuar en funció de la pròpia consciència".

Aquest codi neix tant de la pròpia naturalesa humana com d’influències ambientals i d’aprenentatges de tot tipus en la vida de l’ésser humà, i es nodreix de moltes fonts. Algunes són altament intuïtives i d’altres molt estructurades, com l’obligació respecte als drets de l’home, dels pobles i dels ciutadans.

El psicòleg haurà de tenir consciència dels principis genèrics ètics que guien la seva actuació professional i de la gravetat de no salvaguardar-los. Per exemple, el psicòleg no haurà de prestar mai els seus coneixements i habilitats per a la pràctica de la tortura sobre un altre ésser humà o animal.

Un segon nivell, amb major especificitat, el constitueixen els codis genèrics per àrees de coneixements i activitat professional.

A pesar de la gran dispersió d’activitats pròpies de la Psicologia, el que tenen en comú totes elles és que comparteixen l’home com a subjecte de la seva activitat i per tant formen part de les ciències de la vida. Els codis actuals de bioètica i els que es puguin elaborar en el futur es fonamenten en uns pocs principis bàsics que constitueixen l’entramat epistemològic d’aquests, formant una estructura jeràrquica en la qual, en cas de conflicte, cada principi preval sobre els següents. En aquest sentit sembla que els codis i les aplicacions de la bioètica i tots els que es deriven d’ella, amb tota la seva complexitat actual, són d’especial interès per al psicòleg i és una recomanació d’aquesta comissió que s’afavoreixi el seu coneixement entre els professionals de la Psicologia.

Són principis bàsics de la bioètica:

a.- Principi de no Maleficència. La primera cura de la nostra actuació és no perjudicar.

b.- Principi de Justícia. No perjudicar a tercers amb la nostra actuació.

c.- Principi de Beneficència. La nostra actuació està regida pel principi d’ajut.

d.- Principi de l’Autonomia del pacient. Respectar sempre les decisions del pacient respecte d’ell mateix.

En tercer lloc se situa el propi codi deontològic. Presenta una alta especificitat amb relació a altres codis, ja que està orientat cap a l’activitat professional específica de la nostra disciplina. El codi deontològic recull, a pesar de tot, recomanacions genèriques que tot professional ha de conèixer i intentar aplicar a les situacions específiques a les quals s’enfronta diàriament.

En aquest sentit s’han de destacar els següents articles del Codi Deontològic del COPC que, segons la nostra opinió, són rellevants per a la pràctica de la Psicologia Forense:

art. 6 …respecte a la persona, protecció dels drets humans, responsabilitat, honestedat, sinceritat…

art. 8 Tot psicòleg ha d’informar de la violació dels drets humans que arribi a conèixer mitjançant la seva pràctica…

art. 11 El psicòleg serà summament cautelós, prudent i crític amb la seva intervenció professional davant nocions i temes que puguin degenerar en etiquetes devaluadores i discriminatòries.

art. 15 El psicòleg defensarà la seva independència respecte a l’ús dels seus coneixements i l’aplicació de les tècniques que li són pròpies.

art. 19 Quan la pràctica professional conflueixi amb la d’altres professionals, és convenient la col·laboració interdisciplinària.

art. 20 El psicòleg no ha de realitzar la seva intervenció quan existeixin indicis que la seva participació pot ser mal utilitzada en contra dels interessos legítims de les persones, grups, institucions i comunitats.

art. 22 El psicòleg informarà sobre la relació que s’establirà entre ell i les persones, grups… així com els objectius. En el cas de menors o legalment disminuïts, n’informarà, a més a més, els pares o tutors.

art. 27 El psicòleg tindrà cura de no crear ni mantenir falses expectatives, que posteriorment sigui incapaç de satisfer.

art. 39 La informació que el psicòleg reculli en l’exercici de la seva professió està sotmesa al dret i deure de secret professional, del qual tan sols estarà exempt per autorització expressa del client o per supòsits legals.

L’heterogeneïtat de les aplicacions de la Psicologia fan, necessàriament, més genèriques les recomanacions i principis del nostre codi deontològic que provoquen a la vegada, segons el nostre parer, la necessitat d’especificació i concreció per àrees d’actuació professional.

Una de les tasques professionals del psicòleg en les quals es plantegen més freqüentment conflictes ètics són les relacionades amb la peritació psicològica, situació constatada amb el fet que la majoria de les queixes i les consultes realitzades al Col·legi de Psicòlegs, per professionals i clients, i remeses a la Comissió de Deontologia per la seva resolució, té a veure amb actuacions professionals en el camp jurídic i més específicament amb peritacions, informes i actuació de psicòlegs davant els tribunals.

En la nostra opinió, això es deu a diverses causes:

La relativa novetat per a la Psicologia d’aquest àmbit d’actuació professional i el seu relativament ràpid creixement que ha suposat la propulsió des del camp institucional (psicòlegs de jutjats, dependents de tribunals de menors, etc.) al camp privat.

Poca preparació i capacitació d’alguns professionals per a l’exercici d’aquest tipus de tasques amb el desconeixement subsegüent de com reaccionar davant els conflictes ètics que es generen.

Una certa suspicàcia i fins i tot rebuig d’alguns professionals, especialment clínics, davant els problemes jurídics que necessàriament neixen en el camp clínic.

I, finalment, no s’ha d’oblidar que la pròpia dinàmica dels tribunals és conceptualment una dinàmica de confrontació de postures i això constitueix el terreny ideal per al naixement de conflictes d’interessos i dilemes ètics subsegüents.

Si en algun camp de la Psicologia l’ètica es constitueix en el referent necessari, aquest és el de la peritació i l’actuació davant els tribunals on freqüentment es plantegen problemes on es reflecteixen la contradicció entre criteris de confidencialitat, obediència a les lleis i la pròpia consciència del psicòleg.

Els comentaris i recomanacions que vénen a continuació sorgeixen a partir de la següent dinàmica de feina. El grup de treball de Peritació de la Comissió de Psicologia Forense conjuntament amb una representació de la Comissió Deontològica, va elaborar una llista de tòpics ètics relacionats amb l’actuació professional en aquesta àrea. Aquests tòpics es van agrupar per categories segons la problemàtica que presentaven. Cada membre del grup va actuar com a ponent en el cas d’una categoria i va generar un document que va ser discutit i modificat pel grup de treball. Finalment una comissió ad hoc sorgida del grup va realitzar la revisió i redacció final del document, que va ser discutit i aprovat per tot el grup, sent sotmès posteriorment a la consideració i aprovació de la Comissió Deontològica.


B. TÒPICS RELACIONATS AMB EL ROL PROFESSIONAL DEL PERIT PSICÒLEG

1.- Relacionats amb el rol professional del perit psicòleg

La problemàtica bàsica d’aquest conjunt de tòpics es relaciona amb el fet cada cop més freqüent que el psicòleg ha de declarar davant els tribunals en causes i processos en els quals estan implicats els seus pacients/clients. Sembla que els problemes se centren principalment en les diferents exigències ètiques que implica actuar en el rol del perit i el rol que es deriva d’haver d’informar el tribunal sobre un assumpte que s’ha conegut en el desenvolupament de la pràctica professional (testimoni). Tant si la seva funció és la de perit com la de testimoni, el psicòleg intervé en el procés judicial dins del que es denomina el període probatori, sent la seva intervenció com un mitjà de prova.

1.1.-El psicòleg com a testimoni

Un testimoni refereix el que sap d’un fet passat. La intervenció del psicòleg com a testimoni dependrà bé de la voluntat d’alguna de les parts o de la del jutge, si bé una lleugera lectura de totes les lleis processals ens porten a la conclusió que la inclusió o no d’una persona com a testimoni dins d’un procés dependrà sempre, en última instància, del jutge, ja que les parts tan sols es limiten a proposar proves, en aquest cas testimonis, sent capacitat del jutjador el fet d’admetre-les.

La intervenció del psicòleg com a testimoni, en la majoria de les ocasions, tindrà el seu origen en la proposició de prova d’una de les parts. És evident pensar que si un psicòleg en la pràctica de la seva professió té coneixements d’un fet relacionat amb la qüestió en litigi, i aquesta dada també és coneguda per les mateixes parts, seran elles les primeres interessades en la declaració del professional. No obstant això, res no impediria al jutge que en tenir coneixement d’allò obrant en les actuacions judicials cités com a testimoni un psicòleg, el qual conegués –sempre per la seva professió– alguna dada sobre la qual estimi necessària més informació. Cal observar que sempre reiterem el fet que aquesta citació es fa tenin en compte la seva professió; altrament, no seria més que una citació com a testimoni de manera particular i no com psicòleg, i no ens trobaríem aleshores amb els problemes que es deriven de l’anonimat professional i la confidencialitat de les dades dels nostres pacients/clients.

Si el psicòleg coneix fets en l’exercici de la seva professió no pot ser d’altra manera que per la seva vinculació amb aquella persona sobre la qual ha aplicat els seus coneixements professionals, és a dir, serà lògic pensar que amb anterioritat a aquella declaració ha hagut d’existir entre el psicòleg i una de les parts –almenys– una vinculació pacient/client-psicòleg, ja que és precisament aquesta relació la que motiva la seva declaració com a testimoni. Així doncs, no hi pot haver cap impediment per declarar com a testimoni en el fet d’haver estat pacient amb anterioritat a aquella declaració, sinó que sembla que sense aquella primera vinculació no podria donar-se la segona.

Respecte a la possibilitat que posteriorment a aquesta declaració subsisteixi o no la relació amb el pacient, tampoc no sembla haver-hi cap tipus d’inconvenient, si no és que el resultat del procés no ho impedeixi o que el pacient/client no trobi satisfacció en la intervenció del psicòleg com a testimoni i que li faci jutjar des d’aquesta nova perspectiva la tasca del psicòleg com a professional, o que existeixin altres causes personals per les quals es decideixi interrompre la tasca del psicòleg cap al pacient.

No obstant això, sota d’aquesta aparentment lògica i senzilla resolució, hi ha la possibilitat que es produeixi un conflicte de drets i deures. D’una banda, el deure de col·laborar amb la justícia que tots tenim, i més els testimonis, i d’una altra, el nostre deure de guardar secret professional (unit a la mateixa voluntat del pacient). Aquesta qüestió serà tractada més endavant en tractar els tòpics relacionats amb la pràctica clinicoprofessional.

1.2.- El psicòleg com a perit

El perit emet un judici o valoració sobre un fet (persona, cosa o situació), d’acord amb un atent examen dels extrems sotmesos a la seva consideració, per efectuar successivament les deduccions que aconselli la seva ciència i finalment exterioritzar-los en forma de conclusions-respostes als punts litigiosos pels quals va ser consultat.

La funció de perit, ja sigui psicòleg o professional de qualsevol altre tipus –excepte els professionals del dret–, és la d’ajudar el jutge, brindar-li el suport que li atorguen els seus coneixements, científics, artístics o altres de diferents. Tots coneixem la gran diversitat de situacions sobre les quals és possible entaular litigi, i per tant, la complexitat d’algunes de les qüestions que en ells poden suscitar-se. Coneixent el legislador aquesta situació i conscient del fet que per al jutjador és impossible arribar a tenir prou coneixements per poder jutjar sobre multitud de qüestions tècniques, habilita el fet que siguin diferents professionals, cada un en el seu camp, els qui facilitin al jutge la informació i el coneixement que necessita.

El perit es converteix així en un suport per al jutge en tots aquells coneixements sobre allò que ell no sap. Per aquest motiu s’exclou tot professional del dret, ja que si a algú se li ha de pressuposar la major formació jurídica és al jutge.

Una condició per poder actuar com a perit és que el psicòleg no tingui coneixement previ dels fets per raons de parentiu, amistat i/o pràctica professional.

El testimoni qualificat
És una persona que, posseint determinats coneixements tècnics o artístics, té constància d’un fet, en virtut precisament dels seus especials coneixements, i se’l crida al procés perquè refereixi tot el que sàpiga d’aquest. És un testimoni, encara que el jutge concedeixi al seu testimoni més valor que al d’un testimoni corrent, convertint-se en un testimoni-perit. Aquest podria ser el cas del psicòleg implicat en el seguiment psicosocial de menors que ha de declarar amb relació a una causa en la qual estigui implicat un dels menors al seu càrrec o el del psicòleg de presons que ha de declarar sobre un intern al seu càrrec.

1.3.- Tipus d’informes

Així doncs, l’informe que el psicòleg pot presentar davant el tribunal pot ser:

Pericial. Elaborat pel perit després del nomenament del jutge ja sigui per iniciativa pròpia o a petició d’alguna de les parts.

Documental. Qualsevol document psicològic aportat a la causa. Els qui elaboren una documental acudeixen com a testimonis, no com a perits.

1.4.- Obligacions inherents al rol de perit

Pel que fa a les obligacions ètiques inherents al rol de perit, es considera la primera i fonamental la de no ometre, distorsionar i/o faltar a la veritat, falsejant conscientment els procediments, resultats i conclusions de la peritació. Així és necessari anotar els aspectes següents: abans d’iniciar l’acte pericial, tots els perits presentaran jurament, de la mateixa manera establerta per als testimonis, de procedir bé i fidelment en les seves operacions i de no proposar-se un altre fi que el de descobrir la veritat (art. 474 LECr.). En aquest sentit el Codi Penal, art. 330, diu: "Las penas de los artículos precedentes son aplicables en su grado máximo a los peritos que declaren falsamente en juicio, los cuales serán condenados, además, a inhabilitación especial". Quan el perit, sense faltar substancialment a la veritat, l’alteri amb reticències o inexactituds, la pena serà una multa de 30.000 a 300.000 pessetes (art. 332 del C.P.).

L’article 421 del Codi Penal planteja que "Cuando la dádiva solicitada, recibida o prometida tenga por objeto que la autoridad o funcionario público se abstenga de un acto que debiera practicar en el ejercicio de su cargo, las penas serán de multa tanto al duplo del valor de la dádiva e inhabilitación especial para empleo o cargo público por tiempo de uno a tres años", i l’article 422 del Codi Penal: "Lo dispuesto en los artículos precedentes será también aplicable a los jurados, árbitro, peritos o cualesquiera personas que participen en el ejercicio de la acción pública".

Com a conseqüència, al perit se’l pot acusar de:

Imparcialitat: per falta d’idoneïtat, per coneixement previ dels fets per raó de parentiu, amistat i/i pràctica professional.

Fals testimoni: per falsificar, negar o callar la veritat a la pericial.

Perjuri: per faltar a la veritat sota jurament.

D’aquesta manera quan un psicòleg sigui requerit per complir la funció de perit ha de tenir la seguretat que no té coneixement previ dels fets que s’han de peritar per cap de les causes mencionades anteriorment. Si això fos així, és recomanació d’aquesta comissió que es comuniqui aquesta circumstància al seu pacient/client.

2.- Tòpics relacionats amb la pràctica clinicoprofessional

Es constata una reticència generalitzada entre els professionals de la Psicologia a transmetre dades dels seus clients/pacients

a un tribunal fins i tot quan existeixi un manament exprés en aquest sentit. Això s’observa tant en la pràctica privada de la professió com en aquells professionals que treballen en institucions. L’arrel d’aquesta actitud es troba, sens dubte, en el fet que la confidencialitat constitueix un dels pilars de la nostra feina i potser el manament ètic més fermament assentat a la nostra consciència professional.

Així, quan existeix un manament d’un tribunal per informar de dades dels nostres pacients/clients, ens trobem davant el conflicte d’interessos del deure de confidencialitat i el deure d’auxiliar la justícia. Es discuteixen aquí les normes ètiques referides a les situacions en les quals un psicòleg es veu involucrat com a testimoni en una causa judicial en funció precisament del seu rol professional.

En concret es discuteix aquí la informació que s’ha de donar i es pot donar a un tribunal sobre un pacient/client i la possibilitat de realitzar un peritatge d’un pacient/client anterior o al qual s’atén en el moment actual.

2.1.- La peritació d’un client/pacient anterior o actual

Respecte a la qüestió de si un psicòleg pot portar a terme un informe pericial sobre un pacient propi, tant actual com passat en el temps, el legislador no contesta res, si bé la part del procés que no l’entengués ajustat als seus legítims interessos podria proposar la recusació d’aquest perit argumentant precisament que aquella anterior o present vinculació pacient/client-psicòleg faria perdre la imparcialitat que ha de tenir qualsevol perit. En última instància ha de ser el jutge qui decideixi sobre aquesta qüestió.

En cas de no existir aquesta recusació, no sembla que hi hagi d’haver problemes si ambdues parts s’haguessin posat d’acord en el nomenament d’un perit coneixent aquella anterior vinculació.

En aquest sentit, i a fi que una intervenció pericial no pugui perjudicar alguna de les parts, pels dubtes sobre la imparcialitat del perit, unit al risc de recusació per les parts i al desprestigi que aquesta actuació exerceix sobre la resta de la professió, aquesta comissió realitza la recomanació que no s’emetin informes pericials en tots aquells assumptes en els quals apareguin com a part alguna persona amb la qual anteriorment s’hagi mantingut una relació de pacient/client-psicòleg.

Actuar d’una altra manera, si bé no necessàriament està penat, sembla en essència perjudicial per a qui és o ha estat el nostre pacient/client. Com a conseqüència, si un pacient/client antic i/o actual sol·licita una peritació al seu psicòleg, aquest l’haurà d’informar sobre les diferències entre emetre un informe (i constituir-se en testimoni proposat per una part) i emetre un peritatge. Si el pacient/client insisteix en la pràctica d’un peritatge, s’haurà de derivar a un altre col·lega que compleixi la condició establerta i al qual haurem de pressuposar-li, com a mínim, idèntica capacitació professional que la pròpia perquè porti a terme l’informe pericial.

Davant la possibilitat d’una petició en el mateix moment temporal que s’iniciessin ambdues relacions (pacient/client i objecte de perícia), aquesta s’haurà de descartar ja que és materialment impossible que es porti a terme aquesta coincidència temporal, sent el mateix psicòleg qui haurà de determinar la seva preferència; actuar com a professional, atenent el pacient i no actuar com a perit, o bé decidir-se a actuar com a perit i limitar l’actuació professional.

Una última possibilitat en aquesta sèrie de combinacions és que a un psicòleg se li susciti la possibilitat de tenir com a pacient/client algú que anteriorment havia estat objecte de la seva perícia, cosa prou habitual quan sovint en l’exploració necessària per elaborar l’informe pericial es pot acabar establint amb el subjecte una relació, similar en alguns aspectes, a l’existent entre psicòleg i pacient/client, i aquest pot sol·licitar una relació professional. Respecte a aquesta possibilitat, la nostra opinió és que no existeix cap objecció ètica perquè, un cop finalitzada la tasca com a perit, l’anterior subjecte de perícia es converteixi en pacient/client propi, si bé s’ha de tenir en compte un advertiment. El psicòleg haurà de ser conscient que aquesta situació vista des de fora pot ser fàcilment posada en dubte quan, després d’un informe favorable, s’acabi finalment establint una relació, que a la vegada tanca una relació econòmica. En qualsevol cas la relació pacient/client s’haurà d’iniciar un cop finalitzat i entregat l’informe pericial, i efectuada la declaració davant el tribunal si cal. El psicòleg haurà de tenir una cura especial a deixar fora de dubte davant les parts i el mateix subjecte, que la redacció de la perícia no va ser influenciada ni implícitament ni explícitament per la possibilitat d’una relació contractual posterior, salvaguardant així la seva imparcialitat.

És opinió d’aquesta comissió que s’haurà d’enjudiciar amb la major cruesa possible aquells que veritablement incorrin en conxorxes d’aquest tipus, la qual cosa no tan sols diu ben poc de la seva professionalitat per als òrgans de justícia, sinó de la seva vàlua personal i professional.


2.2.- Obeir el manament d’un tribunal

Respecte al conflicte d’interessos que es genera quan un psicòleg considera que obeir el manament d’un tribunal pot entrar en contradicció amb la pròpia convicció, per exemple en la defensa de la confidencialitat de les dades del seu client/pacient, aquesta comissió vol fer les consideracions següents.

El psicòleg pot rebutjar la petició de realització de qualsevol peritatge que li sigui sol·licitat directament a instàncies de les parts perquè entra en contradicció amb els seus principis ètics o per qualsevol altra raó. De fet, sembla una pràctica generalitzada que en aquesta situació (sol·licitud de peritació a instància directa de les parts) el psicòleg escolti el seu client (persona implicada i/o advocat) i decideixi sobre la realització del peritatge, justificant les seves raons.

El psicòleg pot renunciar a ser perit en una causa quan ha estat proposat a aquesta per un tribunal bé a instàncies d’aquest o a instàncies de les parts. Per a això n’hi haurà prou amb enviar l’avís de renúncia al jutjat que el proposa i/o no signar l’acceptació del càrrec.

És diferent la situació en què un tribunal sol·licita la declaració del psicòleg en qualitat de testimoni i/o l’aportació de documentals (històries clíniques, exploracions psicològiques anteriors, etc.) sobre un pacient/client sobre el qual s’ha exercit una intervenció professional en el passat i/o s’exerceix en l’actualitat. En tal cas existeixen diverses possibilitats i el psicòleg ha de tenir coneixement de les conseqüències de cada una d’elles.

El psicòleg pot obeir el manament del tribunal en els termes proposats per aquest.

El psicòleg pot obeir el manament del tribunal en els termes que ell estimi convenient i que no contravingui les seves pròpies conviccions ètiques, com per exemple decidir quines dades exposa i quines no o quin nivell i/o profunditat d’informació ofereix al tribunal. El tribunal pot donar-se per satisfet o pot sol·licitar noves dades i, davant d’això, el psicòleg pot optar per la primera opció o per la següent.

El psicòleg pot negar-se activament (avisant el tribunal de la negativa) o passivament (no obeint el manament). Per això pot emparar-se en el fet que donar la informació sol·licitada contravé les seves pròpies conviccions personals davant la seva pràctica professional (com per exemple perjudica el procés clínic del seu pacient) i/o valors ètics (com per exemple sobre la confidencialitat de les dades clíniques). En tal cas ha de saber que és prerrogativa del tribunal poder-lo inculpar d’un delicte de denegació d’ajut a la justícia i/o de desacatament al tribunal. En tal cas el psicòleg justificarà raonadament la seva posició davant el tribunal, bé personalment o per escrit. Si així i tot s’incoaven accions judicials contra ell, pot sol·licitar l’empara del seu Col·legi Professional.

En qualsevol cas, el psicòleg sempre haurà d’informar el pacient/client de la sol·licitud efectuada pel tribunal, a quin nivell es respondrà i en quina mesura es pot veure afectat per aquella.

3.- Tòpics relacionats amb aspectes tècnics de la peritació psicològica

Aquest apartat té com a finalitat aportar algunes consideracions ètiques sobre aspectes tècnics de la peritació psicològica. En aquest sentit s’estableix el principi ètic general de competència, que estableix que tan sols es poden realitzar peritacions si s’està preparat i capacitat tècnicament i professionalment per a això. Aquesta comissió recomana que en un futur s’abordi la qüestió de l’acreditació de la competència per a la pràctica de la Psicologia Forense i la peritació psicològica.

En aquest capítol s’escriu sobre els problemes relatius al nivell i tipus de dades derivats de les proves psicològiques que es puguin plasmar en l’informe pericial i la possibilitat d’ometre dades que perjudiquin el client.

3.1.- Nivell de dades recollides en les proves psicològiques sobre les quals es pot informar en la peritació

A causa de l’alta heterogeneïtat dels peritatges psicològics, sembla lògic que no existeixi una resposta simple a aquesta qüestió i que els estàndards ètics a aplicar depenguin en gran mesura de cada situació.

Per exemple, en general, en el context de l’assessorament en els jutjats de família, les proves psicològiques s’utilitzen com a complementàries a l’exploració global de la família, raó per la qual la seva rellevància és menor que en l’àmbit penal, on els diagnòstics solen ser individuals i més tendents a la classificació psicopatològica i forense del subjecte.

Seguint amb l’àmbit del dret de família, els informes estan més centrats en les dinàmiques familiars, en les crisis, en els canvis, etc. I encara que de vegades se sol·liciti "personalitat d’ambdós progenitors", pot ser poc útil reduir la valoració a les categories que apareixen en un test o en un qüestionari i més quan aquests no han estat, generalment, concebuts des de la perspectiva forense i per tant no avaluen aspectes i competències específicament forenses. En aquest sentit l’objectiu prioritari és explicar el nivell funcional d’una persona i els aspectes forenses rellevants amb relació a característiques explorades a través de l’avaluació psicològica, de tal manera que pot ser comprensible per als jutges, advocats, fiscals, etc.

En general, s’assumeix el principi que l’exploració psicològica-forense és molt més extensa que aplicar tests i proves únicament, encara que també és de reconeixement general la importància que progressivament aquestes van adquirint en el context de la psicologia forense, especialment en alguns camps com el penal, la peritació de seqüeles i el dret laboral. La informació que aquestes ens proporcionen és valorada conjuntament amb la que hem obtingut a través d’altres procediments de la intervenció pericial, preferentment l’entrevista. Per tant, en els informes, encara que és recomanable, no és obligació ètica d’estricte compliment que apareguin els resultats numèrics obtinguts en els qüestionaris i proves psicològiques, poden constar únicament la valoració d’aquests.

Tampoc no constitueix una obligació l’expressió de totes les dades obtingudes en proves, tests i instruments psicològics. Simplement es pot obviar aquells que considerem no rellevants per al cas o no prou contrastats amb l’exploració forense, per exemple.

La norma general és que no s’exposaran mai en un informe pericial les respostes directes i dades brutes de les proves psicològiques aplicades. Així, per exemple, mai no es faran públiques les respostes directes contingudes en el bloc de respostes del MMPI o del MMCI, omplert pel client. Aquestes respostes tan sols adquireixen sentit en el context de la mateixa prova psicològica amb tots els seus condicionants tècnics i teòrics i solament el psicòleg està capacitat professionalment per entendre-les i elaborar-les des d’aquests condicionants. L’accés d’altres persones, especialment agents judicials (advocats, etc.), a aquestes respostes, podria constituir una falta greu al principi de la confidencialitat de les dades dels nostres clients, ja que podrien ser malinterpretats de manera intencional o per falta de preparació, i utilitzats al seu favor o en contra fora del context de la peritació.

En resum, és recomanació d’aquesta comissió que, malgrat no ser d’obligat compliment, és pertinent l’ús de tests i proves psicològiques i la presentació de les dades numèriques obtingudes en aquests sobretot quan s’actua com a perit d’una de les parts i la imparcialitat del professional pot ser posada en dubte. Com a valor general s’assumeix que la validació de les hipòtesis del peritatge a través de la psicometria i amb expressió numèrica sempre pot augmentar la credibilitat de l’informe. També s’assumeix que mai no s’hauran de fer constar en la peritació les respostes directes i dades brutes que s’extreguin de les proves psicològiques aplicades als nostres clients.

3.2. - Possibilitat d’ometre dades que perjudiquin el client

En el context forense, donat que sol haver-hi un litigi entre diferents parts, que l’informe serà públic i que els advocats poden utilitzar aquesta informació en contra de l’altra part, el psicòleg haurà de tenir molta cura en l’elecció de la informació que inclogui en l’informe i la seva redacció, per evitar en la mesura que sigui possible que el contingut d’aquell sigui utilitzat per a altres finalitats que les sol·licitades pel jutge i dels objectius de la peritació. Això no ha de fer perdre de vista els principis generals d’actuació forense, el psicòleg ha de ser conscient d’aquests i de les conseqüències que se’n derivin i que en ocasions escaparan al seu control. Així, per exemple, en les problemàtiques sobre les quals s’actua en el jutjat de família, quasi sempre hi ha menors implicats, per la qual cosa hem de regir-nos per la màxima d’actuar "en interès del menor". Moltes vegades els nostres informes psicològics es tradueixen en mesures judicials sobre les quals nosaltres no tenim cap control i que poden ser perjudicials per a alguna persona pròxima al menor, però que poden ser protectores per a aquest.

Com a criteri general, aquesta comissió assumeix que en tot cas l’omissió de dades que poden perjudicar el client podrà produir-se sempre que no conculquin els principis generals descrits anteriorment i no siguin rellevants per a la valoració i objectius del peritatge. En aquest sentit, abans d’efectuar un peritatge a una persona adulta o d’entrevistar un adult que informa sobre un menor, no s’haurà tan sols de demanar el seu permís, sinó d’informar del que és un peritatge, del que implica en el seu cas concret, de la metodologia que s’utilitzarà i del fet que les dades que s’obtinguin en l’entrevista i/o proves psicològiques puguin fer-se servir en un context públic i judicial si són rellevants per a l’interès de la peritació, deixant en mans del client la decisió respecte al nivell de dades que vol exposar. La mateixa cura es mantindrà en l’entrevista amb els menors, adaptant aquesta, lògicament, a la seva edat i circumstància. Òbviament el psicòleg pot expressar en la peritació la seva opinió respecte al nivell de col·laboració i fiabilitat de les dades aportades pels clients.

4.- Tòpics implicats en la relació amb el client

4.1.- Adequació del peritatge a la demanda

En la realització d’un peritatge, a més a més de la demanda explícita (qüestions que planteja el tribunal o l’advocat, o la demanda del client, etc.), es recomana verificar en quin context es produeix: si són mesures provisionals, si és execució de sentència, millor proveir, etc. S’ha d’identificar el demandant real del peritatge (a instàncies del tribunal, de parts, l’interessat, la família, etc.) i la finalitat per la qual se sol·licita aquest informe. Totes aquestes qüestions ens ajudaran a adequar el peritatge que realitzem a la demanda real ja que sabrem quines conseqüències i decisions es derivarien hipotèticament a partir del nostre informe.

En un context institucional es realitza de vegades allò que de vegades es denomina "reconversió de la demanda". Amb això ens referim a la possibilitat de transformar una peritació contenciosa en una intervenció mediadora en la qual es pugui treballar amb els pares perquè siguin ells els qui pactin els acords referents a la regulació de la separació, per exemple. Així, sembla que la funció mediadora del psicòleg es fa més necessària cada dia i en certa mesura està superposada a la tasca de peritació. Per a aquest tipus d’intervenció, és important la comunicació prèvia amb el jutge i/o els advocats. Aquests últims tenen una importància fonamental ja que de vegades són dipositaris de tota la confiança dels seus clients i la seva actitud davant aquesta transformació de la demanda pot ser fonamental en tot el procés.


4.2.- Dret a rebutjar i/o orientar el client

Respecte al dret a rebutjar un peritatge, en l’àmbit institucional no existeix aquest dret, excepte en els casos en els quals el professional pugui ser recusat per algunes de les causes incloses en els articles que regulen l’actuació de perits davant els tribunals. En l’àmbit privat i com ja s’ha comentat prèviament, aquest dret existeix sempre i és inalienable. Així, el psicòleg pot rebutjar davant la demanda d’un advocat i/o client la realització d’un peritatge com qualsevol altra intervenció professional. Així mateix, davant el nomenament d’un tribunal per realitzar un informe pericial, es pot dirigir a aquest i comunicar la seva no acceptació d’aquest nomenament adduint les causes que consideri oportunes.

En la realització d’un peritatge, el dret a orientar el client respecte a les qüestions que es periten es pot exercir sense dificultat, sobreentenent que no s’està realitzant una intervenció terapèutica o de qualsevol altre tipus superposada al propi peritatge. De fet, solen recollir-se freqüentment en els informes les orientacions no tan sols judicials, sinó totes aquelles que es considerin pertinents i beneficioses per al client, la seva família o alguna persona o institució implicada.

5.- Tòpics implicats en la relació amb altres professionals

En la realització d’una peritació freqüentment es manté contacte amb altres professionals, especialment del món jurídic, en ocasions jutges i altres agents judicials i quasi sempre amb advocats. Aquestes relacions vénen marcades per estàndards ètics generals per la relació entre professionals com el dret a la independència de cada professional, i el respecte a les competències, maneres de treballar i normes ètiques de l’altre professional. Així, els advocats saben que no han de tractar de mediatitzar i influenciar la metodologia i els resultats de la peritació que realitza el psicòleg. S’exposen aquí els estàndards ètics més freqüents en la relació del psicòleg amb aquests professionals, concretament la independència del perit davant l’advocat i el dret del client a la confidencialitat de les dades.

5.1.- Independència del perit davant l’advocat

Al perit, se li pressuposa independència. En la pràctica no és tan inusual que en la peritació a instàncies de les parts l’advocat, que és qui habitualment envia el client, en comentar el cas amb el perit realitzi orientacions d’allò que des de la seva perspectiva seria convenient o que fins i tot indiqui allò que vol que aparegui en l’informe. El perit té llibertat per considerar les opinions de l’advocat en la mesura i el nivell que ell ho estimi convenient. Aquesta és una realitat i la seva concreció va unida a la fermesa del perit davant d’aquestes opinions i proposicions i la professionalitat d’aquest. Generalment, per a l’advocat, amb independència que es tinguin en compte les seves opinions, el fet de detectar aquestes actituds d’independència i professionalitat fa que valori més la tasca del perit.

Davant un advocat que intenta dirigir la direcció i resultats de la peritació, es recomana una actitud de fermesa fent referència als estàndards ètics juntament amb el raonament de la nostra postura respecte a la realització de la peritació i els resultats trobats.

En aquestes situacions les possibilitats d’actuació oscil·len entre l’intent de reconversió de

la demanda feta per l’advocat, al rebuig de

la peritació, si és impossible compatibilitzar la petició d’aquest amb la nostra ètica. Es considera una falta ètica greu acceptar les directrius de l’advocat si van en contra de la convicció del perit. Això entraria en contradicció intrínseca amb l’ètica professional i amb la independència que se’ns pressuposa.


5.2.- Dret del client a la confidencialitat de les dades

El client pot acudir al psicòleg amb diferents actituds i expectatives respecte a la peritació. Pot venir inicialment amb una actitud de control sobre la informació que transmetrà perquè aquesta li sigui beneficiosa de cara al resultat de la peritació, o pot acudir amb una actitud oberta i sense intentar mediatitzar-la. Al client, se l’informa del context de la peritació i se li demana que sigui sincer tenint la seguretat de la certesa del secret professional. El client pressuposa en el perit el secret professional, propi de la professió de psicòleg, i que aquest ha de respectar a l’hora de transmetre la informació a l’advocat, ja sigui a través de l’informe pericial o dels aclariments verbals que cregui convenient fer al lletrat.

El client ha de tenir la certesa que només s’exposaran a la llum aspectes de la seva comunicació que siguin rellevants per al seu cas en el context de la peritació. A canvi, ha de saber que aquestes dades rellevants s’han d’exposar encara que no el beneficiïn. Per tant, el psicòleg ha de tenir dret a la reserva d’informació davant l’advocat, encara que aquest consideri convenient tractar determinats aspectes per a la defensa del seu client, ja que l’advocat no està en condicions de valorar l’efecte psicològic que en el seu client o en l’altra part pot ocasionar fer públic determinat tipus d’informació. Per tant pot ser un risc per al client, pel respecte a la seva intimitat, transmetre absolutament tota la informació que s’ha obtingut, risc que haurà de ser valorat. Haurà de ser, doncs, el psicòleg juntament amb el client, qui valori i recomani a aquest quina informació es transmet, valorant els seus pros i contres. D’aquesta manera no s’intenta esbiaixar la informació, sinó adaptar-la a una demanda concreta, amb uns objectius determinats i transmetre solament aquells aspectes que siguin rellevants per a la peritació. En aquest sentit i per les mateixes raons esmentades en l’apartat tres, es recomana igualment no proporcionar a l’advocat les puntuacions brutes i/o respostes directes del client en els qüestionaris i tests administrats.

En la nostra opinió això últim és un dret del client i el psicòleg, i el psicòleg actua com a garant de la intimitat del client en aquells aspectes que no són rellevants per a la peritació.

Document elaborat per:

Díez Llaria, Carmela
Faba de la Encarnación, Elena
García Carballo, M. Luisa
Janssen Cases, Alejandro
Morales Sanz, Misericordia
Muñoz Fernandez, Yolanda
Pont Amenós, Teresa
(representant de la Comissió de Deontologia)
Sánchez Peiron, Pilar
Soriano Pozo, Carlota

Coordinació:

Adolfo Jarne Esparcia


Grup de Treball de Psicologia Forense
de la Comissió de Psicologia Jurídica
amb la col·laboració de la Comissió de Deontologia.