Xè Concurs literari d’articles periodístics
de divulgació de la Psicologia
Organizat per la Delegació de Girona del COPC

L’any passat vam publicar per primera vegada els articles guanyadors del "Concurs literari d’articles periodístics de divulgació de la Psicologia", que convoca fa molts anys la Delegació de Girona del COPC, en una publicació específica i no, com fins aleshores, dintre del Full Informatiu, i de manera a voltes resumida.

Vam respondre així a la demanda d’una de les guanyadores, que no volia "retallar" el seu text, donat el seu caràcter literari.

Aquest any, com que comptem amb l’espai Materials del COPC, ens ha semblat més adient incloure’ls aquí.

Els temes, com veureu de seguida, són interessants:

1er Premi:
"Sóc l’ovella negra de la família? Apunts a la psicologia de l’excentricitat"

2n Premi:
"Conductes addictives i cronobiologia. L’aspecte oblidat de les drogodependències"

3er Premi:
"Avui és dimarts" (sobre un grup d’ajuda mútua amb dones maltractades).

Desitgem que us agradin.

La Junta de Govern

Sóc l'ovella negra de la família?
apunts a la psicologia de l'excentricitat

Joaquim Puntí Vidal

Ser una «ovella negra», fer-ne una de sonada, fer coses poc habituals, el fet d’allunyar-se de la norma, són característiques que sovint van associades a aquells individus que anomenem excèntrics. En aquest sentit, ser excèntric s’ha considerat sinònim de problema familiar, si no social. Però, realment, què vol dir ser excèntric?

L’excentricitat ha estat un dels «forats negres» de la psicologia. Actualment, les investigacions realitzades per un grup de neuropsicòlegs del Royal Edinburg Hospital, encapçalats per David Weeks, han començat a donar els primers fruits del que ja es pot anomenar
psicologia de l’excentricitat.

Ser excèntric implica posseir una forma peculiar de personalitat caracteritzada per l’inconformisme social, el sentit de l’humor i la felicitat. Un excèntric és un individu creatiu, original, no conformista, amb un sentit de l’humor important. La motivació més gran de la seva vida és la pròpia exploració i la curiositat intel·lectual; són persones idealistes que volen fer un món millor i alhora procuren que el món no els canviï a ells. En la majoria dels casos aquestes característiques comencen a manifestar-se des de molt joves, sovint des de la infància. Es tracta de persones que ja de joves són vistes pels altres, o fins i tot per elles mateixes, com a subjectes peculiars i diferents.

L’extravagància, amb una visió creativa del seu entorn, és una altra característica de la personalitat que, juntament amb l’extraversió, els acompanya al llarg de la vida.


Però, un excèntric, és egocèntric?

Ja s’ha dit que l’excentricitat sovint s’acompanya de l’extraversió, però l’excèntric no fa el que fa ni per cridar l’atenció ni per guanyar-se la popularitat, perquè, com diu Weeks, si ets popular, tendeixes a ser conformista, i l’excèntric vol ser diferent. El més important de la seva vida és ser lleial a les pròpies idees, i en tot cas que siguin les idees, i no pas ells, les que captin l’atenció dels altres. Efectivament, els agraden els amics, la gent i persuadir, i malgrat que tothom els digui que van errats, no els interessa tant l’opinió dels altres com seguir la seva pròpia convicció. Tot el que fan té un sentit perfecte dins del seu sistema. Les seves idees són constructives, construeixen tot un món explicatiu i desenvolupen teories importants que volen comunicar als altres.

L’excèntric fa el que fa perquè sent que ho ha de fer, ho fa per no avorrir-se, per trencar amb un entorn que li sembla poc original. Quan l’excèntric genera heterònims, és a dir, diferents personatges que expressen personalitats diferents, quan fa desdoblaments de la seva personalitat, ens expressa la seva creativitat i una forma particular d’entendre el món, on res és a l’atzar i tot està plenament raonat. De manera semblant, l’excèntric és enginyós en
la seva producció verbal i tendeix a l’ús d’epigrames, com és el cas del controvertit Òscar Wilde. Un epigrama és expressar el pensament de qualsevol gènere amb brevetat i agudesa, i especialment aquell que implica burla, ironia o sàtira enginyosa. Un dels seus famosos epigrames va ser: «L’única forma de resistir a la temptació és sucumbint».


Excentricitat i nivell de salut

Una de les línies actuals de recerca en psicologia és la relació existent entre personalitat i salut, i per tant, entre excentricitat i salut. Tenen els excèntrics millors nivells de salut?

L’estudi realitzat per David Weeks mostra que els excèntrics viuen més anys i gaudeixen d’una millor salut que la resta de població, estan millor i més sans, probablement a causa de la manera com pensen i el seu sentit de l’humor.
A més, comparats amb la resta de població, presenten una baixa freqüència de trastorns mentals. Això trenca amb el mite del «sonat excèntric».

L’excèntric és capaç de fer una anàlisi dels fets més normals i més tràgics de la seva vida en clau d’humor, és capaç de riure’s d’un mateix i de provocar el somriure en l’altre, perquè transmet una visió optimista de la vida. Aquest és el cas, posem per exemple, de Charles Chaplin: un home de semblant abstret, que va saber fer de l’absurd de la vida una filosofia, un pensament i una obra, en clau d’humor.


Excentricitat i gènere

Newton, Kepler, Galileu, Harvey, Darwin, Mendel, Chaplin, Wilde, Einstein, James Joyce, Picasso, Dalí, etc., entre altres, han estat identificats –retrospectivament– com a veritables excèntrics. Però és l’excentricitat una qualitat psicològica exclussivament masculina?

Segons Weeks, si bé la pressió social afecta tots els excèntrics perquè exhibeixen personalitats fora del normal, és cert que no els afecta a tots de la mateixa manera. Per a Weeks, de la incomprensió a vegades se’n deriva la inhibició, i això en el cas de la dona encara passa més.

En la dona l’excentricitat comença també molt aviat, però habitualment en arribar al matrimoni s’inhibeix tot aquest potencial creatiu, que és manté latent i no torna a reaparèixer fins que els fills són grans. En altres paraules, les normes socials pesen més en el cas de les dones, com ho descriu el fet que històricament només un 10% dels excèntrics eren dones. Actualment, amb l’alliberament de la dona a Europa, s’estima una relació més equilibrada entre homes i dones, concretament es parla d’un 40% d’excèntriques versus un 60% d’excèntrics. A Amèrica, probablement, el percentatge d’excèntriques ja supera el d’excèntrics.


La societat limita el "CUPO" d’excèntrics?

Tot i que la societat és concèntrica, també necessita originals, creatius i excèntrics. Excentricitat i normalitat són, per tant, dos conceptes estretaments lligats i que s’autoafirmen mútuament, on l’un és necessari per a l’altre i a l’inrevés.

Per contra, molta gent tot i ser creativa no pot expressar la seva originalitat perquè la cultura no li ho permet. El sistema educatiu també col·labora a frustrar moltes personalitats excèntriques, especialment en les cultures més disciplinades. En realitat, l’excentricitat és una qualitat universal i eterna, perquè des que es van crear les normes de conducta social, van aparèixer aquells individus que en volien quedar al marge.

Al Japó, per exemple, és més díficil trobar excèntrics, i de fet, aquesta paraula no existeix en la seva llengua, on l’equivalent que s’utilitza és una combinació de vergonya i culpa, amb referència a comportaments estranys. A més, la traducció que es va fer de la paraula excèntric, a partir de la novel·la anglesa de Dickens, va ser en ocasions la de dolent o malvat, cosa que, unida als comportaments estranys i a la idea de vergonya, perjudica i té repercussions negatives en la consideració del vincle familiar i social en què es mou l’individu. D'altra banda, en l’entorn educatiu japonès, existeix una expressió prou explícita del rebuig social que reben aquells que volen trencar la norma: «el clau que surt de la taula ha de ser colpejat fins a adreçar-lo».

A Alemanya, el nombre d’excèntrics també és molt reduït per la seva història militar i un sistema educatiu molt disciplinat.

Per tant, queda clar que és necessari un substract social favorable per a l’alliberació de l’excentricitat.


Hi ha una sola tipologia o diferents tipologies d’excèntrics?

Segons Weeks els excèntrics es poden dividir en dos grups principals, els artistes i els científics. El primer grup inclou poetes, escultors, novel·listes, pintors, arquitectes, guionistes, etc., i tots aquells que creen el seu món a partir de l’art. El segon grup seria el dels inventors i tots aquells que articulen idees revolucionàries en l’univers físic i/o social. Un altre grup particular seria el dels milionaris excèntrics, on l’excentricitat és utilitzada com una forma d’ostentació i no respon al tipus de personalitat original i inconformista que s’ha descrit.

Parlar de què és típic dels excèntrics és molt complex perquè l’excèntric no només és atípic respecte als que no ho són, sinó que hi ha prou diferències entre ells com per trobar diferents tipologies d’excèntrics, sota el denominador comú de l’inconformisme social.


Excentricitat i processament de la informació. Com aprenen els excèntrics?

Els excèntrics aprenen per vies diferents, amb integritat d’idees. Tenen tantes idees que les han d’agafar a l’atzar. Utilitzen el coneixement d’una forma nova per produir solucions originals a un mateix problema i constaten perspectives inusuals a una situació donada. Treballen amb diferents canals d’aproximació a la informació, per la qual cosa es diu que el seu «codi mental» és bilingüe: amb bona capacitat visual, ja que s’aproximen als fenòmens físics i creatius amb una imaginació visual extraordinària, i tenen una capacitat verbal molt desenvolupada. A diferència de la resta d’humans, els excèntrics poden integrar, traduir aquests codis i donar-hi sentit.

Einstein, per exemple, va desenvolupar la teoria de la relativitat a partir d’imaginar un seguit de viatges en el temps, un univers visual amb una nova visió del món.


Superdotació, creativitat i excentricitat. En què s’assemblen?, En què són diferents?

Encara que creació i excentricitat van molt unides, no és cert que per ser una personalitat creativa s’hagi de ser necessàriament un excèntric. Pessoa i Kafka van tenir vides molt convencionals, però ningú no posa en dubte que van ser uns veritables creadors. En canvi, és molt difícil pensar en excèntrics, persones amb un estil de vida molt particular que no hagin estat productives ni creatives.

D'altra banda, el superdotat comparteix amb l’excentricitat les característiques d’autodidactisme, el pensament divergent, l’excepcionalitat intel·lectual i la baixa freqüència en què apareixen –a l’estudi del Royal Edinburg Hospital es parla d’una prevalença d’excèntrics de l’1/10.000 o de l’1/15.000 individus–. Tot i l’anterior, entre superdotació i excentricitat hi ha una clara diferència: mentre que al superdotat la seva peculiaritat sovint li genera frustració, incomprensió i problemes emocionals, l’excèntric sol ser un individu feliç amb el seu particular tipus de personalitat.

Conductes addictives i cronobiologia.
L'aspecte oblidat en drogodependències

Ana Adan

L’ús de substàncies psicoactives en la societat actual aporta unes estadístiques alarmants, amb xifres de prevalença molt elevades pel que fa als individus amb índes de consum considerats d’abús. Si ens centrem només en les substàncies legals i socialment permeses, el percentatge de consumidors habituals –sovint de més d’una d’elles– abasta més de la meitat de la població. L’alcohol, el tabac i les begudes amb cafeïna, entre les quals destaca en el nostre entorn el café, tenen una clara capacitat per generar addicció.

La denominació de substàncies psicoactives es fonamenta en l'habilitat que tenen per actuar en el Sistema Nerviós (SN), produïnt canvis metabòlics i adaptatius amb l’ús continuat. Això fa que es desenvolupi tolerància, que implica la necessitat d’augmentar la dosi per aconseguir el mateix efecte que s’obtingué amb les primeres dosis. D'altra banda la retirada brusca de la substància produeix una síndrome d’abstinència, objectivable amb una sèrie de paràmetres fisiològics i comportamentals. La constel·lació de signes i símptomes de la síndrome depèn de la substància psicoactiva concreta i del tipus general que correspongui (depressora/estimulant). El tremolor de mans del fumador o el lleuger mal de cap del consumidor de cafè en llevar-se al matí són símptomes de l’abstinència, tot i que molt menys espectaculars que els experimentats per l’addicte a l'alcohol.

A les darreres dècades l’interès dels professionals per l’estudi dels factors que predisposen i mantenen la conducta addictiva ha estat molt important i lligat a la realitat quotidiana, ja que en l’actualitat les addiccions són un problema sociosanitari d'elevat impacte i de conseqüències humanes devastadores. La determinació de factors previs a l’inici del consum pot tenir un paper clau en el disseny d’intervencions preventives, mentre que els factors que participen en el manteniment de l’ús i abús poden ajudar al desenvolupament de programes de tractament més eficaços.

El model explicatiu vigent en drogodependències defensa l’existència d’una multifactorietat de causes biològiques, conductuals i ambientals que, amb diferent pes específic, condueixen l’individu a l’addicció. Així, s’han apuntat factors genètics i de sensibilitat del SN que es relacionen amb diferents graus de vulnerabilitat a mantenir el consum després de la primera experiència. D'altra banda, aspectes com els educatius, político-legals, comercials i psicològics configuren una xarxa d’interaccions complexes entre ells i amb els de caire més biològic que potenciarà o inhibirà el desenvolupament de la conducta addictiva en un individu. Però en la recerca d’aquest model teòric s’ha oblidat la consideració d’un factor cronobiològic malgrat que diversos estudis recents l’han posat de manifest.

És ben coneguda l’existència de variacions rítmiques a la majoria de paràmetres biològics i comportamentals dels éssers vius. L’estudi rigorós d’aquest aspecte s’ha desenvolupat des dels camps de la cronobiologia i la cronopsicologia respectivament, partint del fet que les variacions no són atzaroses, sinó que es repeteixen amb certa periodicitat i, per tant poden predir-se.

L’origen de la ritmicitat s’ha localitzat en un petit nucli del SN anomenat supraquiasmàtic, el qual es denomina també rellotge biològic. En l’home, en condicions habituals d’activitat diürna, el rellotge intern sincronitza als fenòmens rítmics ambientals entre els quals destaca el cicle llum-foscor. Així, parlem de l’existència d’una ritmicitat circadiària amb una periodicitat al voltant de les 24 hores i que té implicacions molt rellevants en el rendiment escolar i laboral o en l’àmbit clínic.

L’acoblament de la ritmicitat circadiana del rellotge intern amb l’ambiental es fa mitjançant la informació lumínica que arriba al nucli supraquiasmàtic, tot i que en humans altres sincronitzadors de tipus sociocultural assoleixen una gran importància. Aquest fet és el que ens explica per què un cec acobla el seu rellotge intern a la periodicitat externa de 24 hores.

Els exemples més característics i també més estudiats de ritmes circadiaris són el cicle son-vigília i la temperatura corporal. En el primer cas el patró és monofàsic, amb la producció diària d’un període de son i un de vigília. Sovint la vigília pot fragmentar-se per un altre petit episodi de son (migdiada), al qual s’atribueix un paper molt beneficiós en la restauració de l’organisme, sempre que no existeixin problemes nocturns per dormir. El patró circadiari de la temperatura corporal s’ajusta a una funció sinusoïdal, que augmenta al llarg del dia assolint el màxim a la tarda-vespre i disminueix durant la nit amb mínims a la matinada. Aquest paràmetre es considera un bon estimador del metabolisme o l’activitat de l’organisme. És a dir, cal que la temperatura assoleixi un cert nivell perquè pugui iniciar-se l’activitat diària i cal que disminueixi per sota d’un llindar perquè hom es pugui adormir i mantenir sense interrupcions l’episodi de son.

Un aspecte important és que no tots els individus presenten funcions circadiàries idèntiques, malgrat estar en condicions d’activitat diürna i perfectament sincronitzats a les variacions ambientals. Així, hi ha individus que s’aixequen i van a dormir aviat, i perceben el moment idoni per desenvolupar activitats físiques i intel.lectuals al matí. En canvi, altres s’aixequen i se’n van a dormir bastant més tard, al matí els costa força iniciar qualsevol tipus d’activitat i els seus nivells òptims de rendiment es localitzen a la tarda o fins i tot a la nit. En el primer cas ens referim a la tipologia circadiana denominada matutina i en el segon cas a la denominada vespertina. La ritmicitat circadiària dels matutins està més sincronitzada a l’ambiental i a les exigències sociolaborals que la dels vespertins, els quals sovint són titllats de ganduls.

La configuració de la tipologia circadiària té un elevat component biològic, tot i que existeix la capacitat de modificar-la davant determinades circumstàncies i al llarg del cicle vital. Per exemple, un vespertí que inicia la seva activitat laboral a les 8 del matí aconseguirà arribar a l’hora, però forçant el seu rellotge intern, que sovint li passarà factura els caps de setmana. L’establiment d’un torn nocturn altera la ritmicitat de tots els individus, però el matutí presenta majors dificultats d’adaptació i un risc augmentat de desenvolupar trastorns psicosomàtics i físics a llarg termini. Finalment, a mesura que s’envelleix el patró individual es va tornant més matutí, a causa de la pèrdua de la força del rellotge intern que es fa més dependent dels senyals circadiaris externs.

La recerca de diferències entre ambdues tipologies circadiàries ha aportat dades força interessants que permeten postular diferents estils de vida. A grans trets pot apuntar-se que els hàbits dels matutins són més sans que no pas els dels vespertins. Per exemple, els matutins prefereixen activitats de lleure a l’aire lliure i sovint es decanten per la pràctica d’esport a primeras horas del dia. Els vespertins, en canvi solen practicar un lleure molt més passiu i associat a sortides nocturnes en grup. Pel que fa als hàbits alimentaris, els matutins solen respectar molt més la regularitat horària dels àpats, i el contingut nutritiu de les seves dietes és més equilibrat. Pel que fa al consum de substàncies psicoactives legals, la incidència de consumidors habituals en el grup vespertí presenta una superioritat significativa amb independència del tipus de substància considerada.

Una explicació possible d’aquestes diferències és el pitjor acoblament del rellotge biològic dels individus vespertins a les exigències horàries sociolaborals. Mentre que els matutins no tenen cap problema en posar-se per marxa a primeras horas del matí, per als vespertins això suposa un important esforç ja que el seu organisme no ha assolit l’activació necessària per fer front a determinades demandes físiques i cognitives. Així, una estratègia per aconseguir augmentar aquesta activació és l’ús d’estimulants com són el tabac i la cafeïna. Sovint un vespertí extrem pot caracteritzar-se com aquell que es desperta i el primer que fa és encendre una cigarreta i posar una cafetera al foc. Si algú comparteix la vida amb ell sap molt bé que és millor no dir-li res fins una bona estona després d'haver-se llevat. L’estratègia dóna resultat i potencia el consum continuat d’estimulants que, com s’ha comentat, generarà en un període més o menys llarg la dependència a la substància.

Els vespertins també consumeixen més alcohol que no pas els matutins, tant si s’avalua la ingesta diària com l’esporàdica, ja que sovint desenvolupen el patró de bevedor de caps de setmana. En aquest cas l’explicació també s’associa a la pitjor sincronització rítmica, tot i que cal considerar l’efecte depressor i desinhibidor que l’alcohol exerceix sobre el SN. La franja horària de major consum de begudes alcohòliques se situa a la segona meitat del dia, moment en què els vespertins tenen uns nivells d’activació elevats i que depassen els requeriments ambientals. Així, la ingesta d’alcohol els permet disminuir l’activació del seu organisme. A aquesta dada cal sumar-hi la tendència dels vespertins a sortir més de nit, i a la nostra societat l’activitat nocturna mostra una clara associació a freqüentar locals on una de les principals activitats és el consum d’alcohol. Novament aquí, cal destacar que el que s’inicia com una estratègia d’ajust rítmic pot desembocar en un patró conductual d’addicció.

Òbviament, per explicar de forma completa la generació de la conducta de consum de drogues estimulants i/o depressors, cal tenir en compte els múltiples factors ja establerts en el model explicatiu multifactorial i no només el que aquí s’ha exposat en relació amb la tipologia circadiària. Però certament aquest nou factor té una base sòlida i la seva consideració pot ser d’utilitat tant pel que fa a la prevenció com als abordatges terapèutics en el camp de l’addicció. Així, no només és important valorar quant i com consumeixen els individus, sinó també quan ho fan. Les dades apunten que la tipologia vespertina pot considerar-se un factor de risc en el desenvolupament de conductes addictives i, per tant, la promoció d’hàbits matutins en especial durant l’etapa de l’adolescència pot resultar un factor protector. A més, també caldrà incloure aquest aspecte en el disseny de programes de desintoxicació. En determinats moments del dia la privació de la substància serà més dificultosa ja que s’exacerba la simptomatologia de la síndrome d’abstinència, i això dependrà de l’efecte que s’obté amb el seu consum i de la tipologia circadiària de l’individu. L’adequat control d’aquest factor, a partir d’una anàlisi individualitzada que permeti planificar activitats compensatòries encaminades a regular l’activació, pot augmentar l’èxit terapèutic i el posterior manteniment de l’abstinència.

Avui és dimarts

Montserrat Soler Roca

Malgrat les necessitats cada vegada més conegudes, són encara pocs els grups de suport terapèutic amb dones maltractades que existeixen al nostre país. El que ve a continuació és un fragment d’un possible cas real en una sessió terapèutica qualsevol.

Les dones que han estat maltractades sovint expressen sentiments de culpa i/o de vergonya pel fet que elles continuen estimant l’home que les maltracta. Sovint tenen por de ser criticades quan expliquen el que els passa, fins i tot en les primeres etapes d’una intervenció terapèutica grupal. Quan comencen a experimentar por, ràbia, pena, dolor, solitud i culpa, se senten sempre aclaparades.

Malgrat això, un cop la dona reconeix que no està sola i pot sentir que no està malalta per tenir sentiments confosos, comença a desculpabilitzar-se de la violència de la qual és víctima. A mesura que supera el sentiment de culpa, ella és capaç d’adonar-se de la causa real de la violència i pot plantejar-se opcions per tractar el problema.

La intervenció amb dones maltractades implica que es puguin formar grups d’ajuda mútua, que són importants de dur a terme ja que les dones poden compartir els problemes que pateixen entre elles. Aquest tipus d’intervenció terapèutica afavoreix el diàleg franc i la desculpabilització alhora que procura resoldre la problemàtica de manca d’autoestima, el sentiment de vergonya i l’aïllament.

És a partir del diàleg que és possible obrir-se a la comprensió i a la recerca de solucions adequades a cada cas i a les possibilitats reals de cada dona maltractada. Es tracta sempre que cada dona es vagi sentint capaç de tenir cert control de la seva vida, de prendre decisions positives per al seu benestar i el dels seus fills.

Els resultats d’aquest tipus de teràpia grupal són en general exitosos al cap d’un any com a mínim: la dona aprèn a diferenciar aquelles coses que pot controlar de les que no pot; agafa responsabilitat de la seva pròpia conducta; pot parlar del trauma sofert, de la seva font o causa i això li permet trencar amb la negació, a la vegada que pot identificar el possible risc de vulnerabilitat per tornar a ser de nou víctima i pot arribar a conèixer les seves pròpies forces trencant amb el cercle de maltractament. A més, també pot fixar-se en canvis externs a la pròpia problemàtica.

El maltractament és un abús de poder. Sentir-se’n víctima anul.la l’autoestima i la capacitat de decisió pròpia.


Avui és dimarts

La Maria i la Dolors són les primeres a arribar a la sessió. Entrem a la sala i ens posem a enraonar. Havia pensat que avui podríem parlar de com va ser la seva infància. Ja fa tres mesos que ens trobem tots els dimarts. A partir de la primera intervenció meva, sembla que es treguin les paraules de la boca:

– La mare quan era petita tot el dia em deia el mateix: ets com un sac amb ulls…

– Doncs a mi, com que estava molt prima, em deia que només tenia nas!!

–I vosaltres què contestàveu, com us sentíeu?

– Ui!, a mi fins i tot un dia que em posava amb la meva germana prop de la llar de foc perquè teníem fred, no sé com va anar… però de cop i volta, la mare ens va treure de la cadireta i ens la volia trencar pel cap, sense més ni més. Jo sí que li tenia por…

– Jo tampoc no podia pas dir res, la mare em feia por…

– I amb el vostre pare, com era?

–La mare només el criticava –ells estaven separats–, sempre ens deia que era molt dolent i que ens podia fer molt de mal… no enteníem per què… gairebé no el coneixíem i no ens hi acostàvem…

–A casa, els pares sempre es barallaven… nosaltres anàvem corrent a l’habitació, fèiem veure que dormíem, i des de sota els llençols sentíem els crits que no podíem fer aturar…Però el pare també ens feia por; per sort gairebé no venia mai ni ens parlava, era com si li féssim nosa… Quan s’acostava a la mare ja sabíem que acabarien amb crits i que el pare li pegaria…

Ara acaba d’arribar la Concepció; seu al costat de la Dolors i es queda un moment escoltant. No sé què li passa, fa cara d’haver estat plorant, està molt seriosa i trista.

– Hola, Concepció, com estàs? Et veig trista…

La Concepció abaixa el cap, sembla com si no pogués contestar. Totes callem. Passen uns minuts, la tensió creix… ningú no diu res. Els sanglots de la Concepció comencen a sortir, com si vinguessin de molt endins.

Finalment, la Concepció ens explica que el seu home, amb qui ja fa 6 mesos que no viu, ha estat trucant insistentment a casa seva per l’intèrfon –ella no hi volia pas parlar amb ell, ja que sempre són problemes. Per fi ell l’ha escridassada i li ha dit que ai d’ella que vagi amb un altre, que si la veu amb un altre o algú li diu que va amb un altre li prendrà els fills i no la deixarà viure tranquil.la.

La Maria, que ja fa tres anys que no viu amb el seu home, intenta tranquil.litzar-la:

– No t´ho agafis així, Concepció, ho fa per fer-te mal… No en facis cas, el meu home es va passar més d’un any així… t’has de poder aguantar. Com que hi tornarà, el que has de fer és trucar al 088, als Mossos, perquè vinguin a fer una ronda i li cridin l’atenció perquè no molesti…

La Concepció es queda pensant:

– No sé… no me’n sortiré pas, d’aquesta, em fa por que em torni a fer mal, em fa por que em prengui els nens… em fa por sortir sola al carrer…´

La Concepció està molt nerviosa, gairebé no pot enraonar, les paraules li surten a trossos, perdudes, trencades.

– No et preocupis, Concepció, això que et passa és molt comú… tu ja saps com és ell… ja saps el que passava quan estàveu junts; ara que ja no està amb tu està ressentit, creu que et pot vèncer però tu has de ser forta…

La Concepció sembla com si no hi fos, com si no pogués escoltar… es va quedant tancada en el passat, en el passat recent amb el seu home, en el passat de quan era petita a casa… De cop, aixeca el cap… se’ns queda mirant i és com si una porta s’obrís i entrés la llum de mica en mica. Comença a parlar però no ens mira, és com si les paraules les portés des de molt lluny, amagades, desconegudes…

– Quan era petita, la mare no era mai a casa… ens deia que treballava i no podia cuidar-nos… Això del treball a mi em sonava com una cosa molt estranya i llunyana, que només feia que ens quedéssim sols… No sabia per què servia això de treballar, era dolent treballar perquè la mare ens deixava sols… Com que jo era la gran, havia de cuidar els meus germans. Sempre tenia por que en fessin una de grossa. A vegades jugàvem, però recordo més que jo tenia por… Una vegada, el meu germà petit em va caure a terra quan li canviava els bolquers, mentre la meva germana jugava amb la pilota i es barallava amb l’altre… Jo no tenia ni temps de plorar, només sentia com un mal a l’estómac que s’anava fent cada cop més gros i que no em podia treure.

Recordo que no parlava gaire, jo, de petita… com si les paraules se m’haguessin fet un nus a la panxa que no podia desfer… Aquell dia el meu germà petit es va fer sang al cap… jo no sabia què fer, com parar-li la sang. Els altres dos no paraven de barallar-se… jo només tenia dotze anys, era escarransida, molt tímida, tot em feia por… Amb aquestes, vaig sentir la porta com s’obria i em vaig sobresaltar: la meva mare acabava d’arribar i sense dir res, corrent, em va prendre el meu germà petit dels braços, em va donar una empenta i se’n va anar al lavabo cridant que jo era una "tonta" i una inútil… que no servia per a res… Jo, no sé ben bé per què me’n vaig anar a sota la taula, en un racó, tota encongida… no volia moure’m d’allà, volia desaparèixer, em volia morir, com si pogués oblidar-ho tot de cop, que tot marxés: la mare, els meus germans petits, jo mateixa… La mare continuava cridant… a terra hi havia taques de sang, grosses i rodones… encara les tinc ficades al cap aquelles taques grosses i rodones i els crits de la mare… No em podia moure, m’havia quedat com paralitzada, com morta… La porta del carrer havia quedat oberta; de cop, vaig veure els peus del meu pare i vaig sentir crits molt a prop meu. Jo m’anava arrambant a les parets com si aquestes poguessin eixamplar-se i obrir-se i jo sortir d’allà, sense fer soroll, sense que ningú se n’adonés…

El pare cridava i cridava, la mare també. El meu germà petit no parava de plorar, cada vegada més fort… els altres dos varen marxar corrent de la sala… Jo només veia els peus dels pares, s’anava fent fosc i no encenien el llum, tenia por, sentia crits i cops i plors cada vegada més forts… Em vaig tapar la cara i em vaig tapar les orelles molt fort i els ulls els vaig tancar també molt fort. No volia ser allà, no volia tornar a veure la cara de la meva mare plena de morats… no volia tornar a sentir les passes del pare marxant i donant un cop de porta, no volia sentir els plors dels meus germans… no volia més por, cada dia por, sempre por… una por que se’m ficava a dins i que no em deixava respirar.

No sé quant de temps vaig ser allà. Sé que ja no sentia res, no veia res, era com si tot, per fi, hagués desaparegut de mica en mica, com un fil que cada vegada es fes més prim i se n’anés molt lluny, fins no veure’l. De sobte, vaig sentir una mà que m’estrenyia el braç molt fort i em sacsejava… va ser com despertar. La mare em mirava amb els ulls vermellosos i plens de blaus, no sé què em deia, em sacsejava i feia gestos empipada i preocupada alhora… Era com si m’hagués adormit, com si hagués anat lluny i ella em fes tornar de cop on jo no volia restar. Em va estirar fort del braç perquè sortís de sota la taula. Tot era fosc i ara podia sentir el silenci. Els meus germans no hi eren, i hi havia una veïna amb la meva mare…

Quan vaig començar a sentir les seves veus, no entenia res. La mare plorava, a poc a poc li queien les llàgrimes; la veïna preocupada deia molt fluixet que s’havien espantat, que no em trobaven enlloc… que ara ja tot havia passat. La mare estava al meu costat, ara ja no m’estirava el braç, plorava i em feia manyagues a la cara, m’acaronava els cabells i plorava. La veïna va marxar i la mare va encendre el llum.

Érem allà mateix… res no havia canviat. La llum em va fer tornar del lloc on havia anat. La sala era la mateixa, amb el sofà desgastat, la bombeta nua al centre del sostre… la mare s’asseia a la cadira recolzant el braç a l’hule enganxós de la taula i em parlava. Hi havia un estrany silenci que tot ho envoltava. De mica en mica vaig començar a entendre les seves paraules, però era com si parlés amb els ulls envermellits, amb les llàgrimes i amb els morats… era com si em demanés perdó i el pare l’hagués castigada perquè era dolenta, i jo també era dolenta però ara ploràvem totes dues… Érem totes dues dolentes i per això ploràvem i per això teníem sempre aquella mena de nus a la panxa que no ens deixava enraonar?

– Sé que aquell dia vaig conèixer la mare per primera vegada… sé que tenia un sentiment estrany com si em fes llàstima i jo l’hagués de salvar. De què l’havia de salvar, jo, la mare?, del pare?, i com podia salvar-la del pare? Sé que ella també tenia por, com jo… qui ajudaria a qui i com?

Aquesta va ser la vegada que més recordo. Varen haver-hi moltes altres. Quan veia el pare no podia saber com era; la seva cara, el seu cos eren taques de sang rodones, eren morats als ulls de la mare… sempre estava lluny d’ell. Si em demanava quelcom li ho donava sense tocar-lo, si cridava, m’amagava a sota la taula, al meu refugi, al meu racó… A vegades venia content i com si jo fos boja em deia somrient que sortís de sota la taula, que què hi feia jo allà, que em portava un regal, i agafava la mare per la cintura i li feia petons, i li donava diners i deia ben fort, com perquè tots ens ho creièssim, que eren molt feliços i que tot anava molt bé.

Quan això passava jo encara tenia més por i em sentia més confosa… sabia que tornaria a passar i és com si esperés el moment i, sense poder-ho evitar, ho esperava, com una fatalitat, quelcom contra el que res no es pot fer, un càstig per sempre més, per a la mare i per a mi, per sempre, per sempre…

Al cap d’un temps, ja no podia amagar-me sota la taula, gairebé no hi cabia. Llavors sortia al carrer corrent i deixava la mare sola amb el pare, corria amb por i sabia que no feia ben fet perquè deixava la mare sola, i tenia por de quedar-me i tenia por de tornar… i tenia por de tornar a sentir les passes del pare i els cops i els crits i els plors ofegats de la mare a la nit a la seva habitació…
i tenia por que això passés i passés sempre i tenia por que no passés perquè no sabia què més hi havia si això no passava. Què podia haver-hi, si això no passava?

– I on ets ara, Concepció?, estàs sota la taula amagada amb por?, és la mateixa por la que tens ara que la que tenia aquella nena petita davant els crits i els cops i els plors de la mare?

La Concepció no diu res; com quan era petita es queda sense veu, té encara aquell nus tan gros a la panxa que no la deixa respirar…

– Vosaltres heu sentit aquesta por de què parla la Concepció? Aquest nus a la panxa que no deixa respirar? Tu què hi dius, Maria?

– Ostres! És que quan la Concepció parlava, tenia la pell de gallina; era com si parlés per mi mateixa… el que ella diu, el que li passava, com se sentia, és el mateix, és el mateix que em passava a mi… és com si ella expliqués la meva història, que a mi abans em semblava que només era meva, que només em passava a mi…

– A mi també m’ha passat el mateix, és el mateix… sembla impossible… Jo abans no ho explicava a ningú, tot això que em passava de petita; em feia vergonya, era com si jo en tingués la culpa, que el pare pegués a la mare… Pensava que era perquè jo em portava malament que això passava…

– I, de fet –contesta la Maria– ara, ara que som grans i que ens hem casat i hem tingut fills, ens ha passat el mateix, és el mateix que amb les nostres mares!!, no hem fet res més que repetir la mateixa història!!

– Sí, però no és cert del tot, les nostres mares varen aguantar sempre, sempre, tota la vida… i nosaltres ens hem separat, ens ha costat molt, però ja no, ja no ens peguen, ni tenim tanta por. Ho has d’entendre, Concepció, ho has d’entendre!! Els nostres fills ja no veuran mai més aquestes coses…

– El que has de fer, Concepció, és no quedar-te aturada perquè això et fa mal, et fa molt de mal; no deixis que això t’espanti…

– Bé, Maria, això és difícil, tu ja ho saps que és molt difícil… sempre ens pensem que no hi ha res a fer, que sempre serà el mateix, que no som capaces de sortir-nos-en, que això és el que hi ha i que no hi ha res més que això…

– Concepció, pensa que estem aprenent molt a tenir control de la nostra vida, pensa que fins fa poc tu, la Maria i la Dolors no éreu pas aquí explicant totes aquestes coses, buscant com solucionar aquests problemes que us han fet tant de mal…

La Concepció no parla, és com si no pogués enraonar, com si fos en un altre lloc, com si irremeiablement se sentís vençuda…

– És que ja fa molts dies que fa això… truca i truca, em segueix pel carrer…

– On ets, Concepció? Sents que ets sota la taula de petita, espantada o fugint al carrer més gran i creient que abandones la teva mare? Has pensat en els teus fills?, en el que ells han passat també tant com tu quan eres petita?

– No veig que res pugui canviar… em sento molt cansada, tinc por del que pugui passar… fa dies que dormo malament, no tinc ganes de res…

– Nosaltres hem passat pel mateix, és sempre el mateix… i bé que som aquí i ens n’estem sortint. Necessites voluntat per canviar les coses… Cal que truquis als Mossos quan ell torni a insistir, que puguis posar una denúncia.

– Té raó, la Maria, Concepció: has de mirar de sortir-te’n, has de fer l’esforç… Pensa en els teus fills, que no pot ser que ells hagin de viure el mateix… Si ets aquí és que ja ets a l’altra banda, que ja has fet el primer pas, que és el més important, ara no et donis per vençuda…

– Concepció, ets aquí parlant dels problemes que tens amb el teu marit, parlant dels problemes que tenies amb el teu pare i la teva mare; estàs parlant de la por que has tingut sempre. T'adones que ja no ets aquella nena atemorida, que ara tot està canviant perquè ja has decidit deixar el teu home, perquè ja no vols patir més i ja no has de patir més?

– Concepció, per què no parles amb la teva veïna, que ella t’ajudarà a trucar als Mossos, i un cop ho hagis fet et sentiràs més bé; cal mantenir-se i no donar-se per vençuda…

– Saps què? Jo et passaré el telèfon de l’advocat que em va ajudar. Li truques i li expliques el que t’està passant… Jo sé que en altres casos semblants el jutge ha decretat una ordre de restricció d’apropament al domicili de la dona, i així estaràs tranquil.la…

Avui també és dimarts; fa mesos que la Concepció per primer cop ens va explicar les seves pors; les de petita i les de gran; les seves pors de viure, de tenir una vida digna que sempre havia estat qüestionada… Són moltes les vegades que hem tornat a parlar del que li passa; són moltes les vegades que el seu home ha tornat a insistir amb les seves amenaces, però fa uns dies que la Concepció ha parlat amb l’advocat d’ofici; tot i la seva timidesa se sent més forta, ja no està tan sola. En Joan i la Lídia, els seus nens, estan més tranquils; ara juguen plegats i ella els ajuda a fer els deures, encara que torni cansada de la feina. La seva veïna l’ajuda, les companyes del grup l’animen sempre i comparteixen tant el seu dolor com les seves decisions… El seu home ja no insisteix com abans; els tràmits del divorci comencen a portar-se a terme.

Els seus fills ja no tindran por.